Maggie O’Farrell ressuscita l’oblidada Lucrècia de Mèdici, assassinada als 15 anys pel seu marit

O’Farrell torna ara amb la molt esperada ‘El retrat de matrimoni’ (editada per L’Altra i, en versió castellana, per Libros del Asteroide) i repeteix fórmula: també s’ocupa de mostrar la cara menys coneguda d’un cognom mundialment conegut que emana respectabilitat, els Mèdici, i ho fa traient a la llum una història de vida tràgicament truncada i sepultada en l’oblit: la de Lucrècia de Mèdici. Casada als 13 anys amb el duc de Ferrara per garantir la prosperitat i l’enorme influència econòmica i política de la seva família, va ser assassinada pel seu marit només un any després de contraure matrimoni, probablement per no complir el principal objectiu del casament concertat: engendrar descendència.

O’Farrell recrea amb mestria l’explosió del Renaixement: una cort plena de música, lectures i capricis com els animals exòtics que va anar col·leccionant el pare de Lucrècia, el gran duc Cosme de Mèdici, casat amb l’espanyola Elionor Álvarez de Toledo, a qui deixava governar en la seva absència. «En les seves cartes esmenten poc Lucrècia. Diuen d’ella que no fa els deures, que es distreu massa i que viu en els seus somiejos. La favorita era la seva germana Isabella», explica O’Farrell. De Lucrècia (1545-1561), Lucre per als lectors, amb prou feines ha quedat rastre. Hi ha un retrat de Bronzino fet un any abans de la seva mort que s’exposa en un museu de Carolina del Nord. «Em va cridar l’atenció perquè no és com la majoria de retrats de l’època; el seu rostre està angoixat, com si tingués una cosa per dir», confessa O’Farrell. «Va ser veure’l i voler explicar la història que potser ella hauria volgut explicar», diu.

Sospites d’enverinament

La novel·la recrea la vida familiar d’una de les dinasties més famoses del Renaixement i la breu vida de Lucrècia, de qui es va dir que va morir de «febre pútrida» (així s’anomenava aleshores la tuberculosi), tot i que la sospita de l’enverinament sempre va planar sobre el fred i maquiavèl·lic Alfons. «El pare de Lucrècia va enviar un metge per fer una segona autòpsia, però quan va arribar a Ferrara ja estava enterrada. Va contractar un espia i Alfons estava preocupat per les possibles represàlies. Són pistes prou sòlides que apunten a la culpabilitat», assenyala O’Farrell, que retrata amb enorme empatia la soledat i desesperació d’una adolescent culta i brillant, enviada lluny de casa com a moneda de canvi, terroritzada en la seva nit de noces («una de les escenes que més m’ha costat escriure», confessa O’Farrell) i asfixiada per les intrigues d’un salvatge dilema politicodomèstic. El que avui anomenaríem un ‘gaslighting’ de manual. 

Notícies relacionades

Viatge a la Florència dels Medici

Maggie O’Farrell: «La recerca de la bellesa és l’oposat a la mort»

«Quan pensem en el Renaixement imaginem una època de bellesa i educació, però hi ha una part molt més fosca», reflexiona O’Farrell. «Els Mèdici van ser una institució, sense ells no tindríem tantes pintures ni escultures, l’obra de Miquel Àngel... Però, si mires la política de prop, mai és neta. Sempre hi ha un costat fosc, en qualsevol època». Per a O’Farrell, «el Renaixement és una dicotomia de bellesa i brutalitat» en la qual s’educava els dirigents per ser «implacables i cruels». «Enric VIII va tenir sis dones i, tot i que no les va matar amb les seves pròpies mans, va contractar algú perquè els tallés el cap; tampoc hi ha gaire diferència», apunta.  

‘Hamnet’ i la Royal Shakespeare Company

Amb aquesta, O’Farrell ha tret dues novel·les històriques encadenades. ¿El present s’ha tornat avorrit? «¡En absolut! ¿Saps el proverbi xinès que diu: ‘Tant de bo visquis temps interessants’? Crec que vivim temps definitivament massa interessants», fa broma. «Però durant el confinament vaig sentir un gran alleujament per estar escrivint una novel·la ambientada en el passat. Sobretot en els moments en què no sabia si superaríem la pandèmia», confessa l’escriptora, que té una cita important aquest abril: l’estrena a Stratford-upon-Avon, amb la Royal Shakespeare Company, de l’adaptació teatral de ‘Hamnet’. «Vaig escriure aquesta novel·la perquè els llibres d’història amb prou feines dediquen dues línies a parlar del fill de Shakespeare, Hamnet. Que ara aquest nen estigui a sobre d’un escenari a la ciutat on va néixer i va morir és molt especial per a mi», conclou.