Crítica de ‘John Wick 4’: el gran ‘thriller’ coreografiat del nostre temps

En la primera seqüència, sense que serveixi de precedent, John Wick persegueix a cavall diversos sicaris pel desert àrab. Les imatges venen precedides d’una bonica el·lipsi manllevada de ‘Lawrence d'Aràbia’, la que passa de la flama d’un llumí que s’apaga a la sortida del sol al desert.

Notícies relacionades

Les claus del teatre del 2026, de clàssics a Palestina

Xabier Anduaga es llueix al Liceu

Codirector de la primera i signant en solitari de les altres tres entregues de la saga ‘Wick’, Chad Stahelski continua filmant amb idèntica corporeïtat coreogràfica les generoses escenes d’acció, tirotejos i lluites cos a cos, coronades amb un o diversos trets a boca de canó, que han atorgat senya d’identitat a la que possiblement sigui la millor sèrie d’acció del cine contemporani. I, com en les anteriors, no recarrega la trama amb meditacions transcendentals sobre la condició d’aquest assassí excomunicat i perseguit per tots els mercenaris de l’organització coneguda com a Alta Taula. Stahelski va al gra, només que en aquest cas hi dedicarà més temps. Un bon ús del temps. ‘John Wick 4’ dura gairebé tres hores, però passen igual de fluides que en les anteriors.

 Keanu Reeves, que s’ha desdoblat en heroi malcarat i ‘melvillià’ del nou ‘thriller’ i en heroi arcaic en la sèrie de còmics igual de violents que ha creat i guionitzat, ‘BRZRKR’, funciona amb la mateixa precisió que el rellotge de sorra que al principi marca el temps que li queda a ell i al consultor d’un dels hotels de l’organització. Una vegada caiguda la sorra, el relat adquireix la velocitat vertiginosa de creuer sense pausa ni desmai. Un relat buidat, sintètic, epidèrmic però igual de fascinant.