Marina Abramovic: «Als meus 76 anys visc cada dia com si fos l’últim»

En el seu debut a Barcelona Abramovic encarna l’espiritu de Callas, però les famoses àries d’òperes com ‘La Traviata’, de Verdi, o ‘Madama Butterffly’, de Puccini que van catapultar la seva carrera seran interpretades per les sopranos Gilda Fiume en el rol de Violetta Valéry; Vanessa Goikoetxea, en el de Floria Tosca; Benedetta Torre serà Desdémona; Antonia Ahyoung Kim interpretarà Cio-Cio-San; Rinat Shaham, Carmen; Leonor Bonilla, Lucia Ashton, protagonista de ‘Lucia de Lammermoor’, i Marta Mathéu serà Norma. Les morts de les heroïnes líriques i la de la mateixa Callas en la qual Abramovic es transforma, centren el muntatge el text del qual en anglès segueix una narració creada amb l’escriptor Petter Skavlan. La música de nova creació composta per Marko Nikodijevic no interfereix en les àries d’òpera, però contribueix que tot flueixi entre les imatges projectades, la ‘performance’, la narració i el cant.  «Per als amants de l’òpera soc un intrús, soc la persona que creuen que vol trencar amb tota la tradició, però assumeixo aquest paper amb orgull», ha assegurat aquest dilluns al Liceu.

Abramovic, que va estrenar l’obra a l’Òpera de Munic el 2020, sempre ha dit que va escoltar Callas per primera vegada a la ràdio quan tenia 14 anys a Iugoslàvia. Des d’aleshores, les seves similituds l’han perseguit: comparteixen signes astrològics i relacions tòxiques amb les seves mares. També la seva manera de ser concreta. Ella, com la diva, és molt intensa, pot ser fràgil i forta alhora.

«No he de fer-me il·lusions, la felicitat no és per a mi», va dir Callas el 1968 després d’assabentar-se del casament del seu gran amor Aristóteles Onassis amb la viuda del president John F. Kennedy. Abramovic, que també coneix el desamor, l’ha afrontat de manera més creativa. Quan la seva relació amb la seva parella i col·lega dels anys 70 Ulay (Frank Uwe Laysiepen) es va acabar, tots dos se’n van anar a recórrer la Gran Muralla Xinesa des de punts oposats per dir-se adeu quan es creuessin a mig camí. Molts anys després, el 2010, quan ella va realitzar l’acció ‘L’artista és present’ al MOMA de Nova York i va estar asseguda més de 730 hores connectant amb tot tipus de gent només amb la mirada, un dels voluntaris que es va asseure davant ella va ser el seu exnòvio. Les càmeres van captar la intensitat d’aquell moment.

«Si no arrisques, si no t’equivoques, no avances». Aquesta és la filosofia d’aquesta audaç ‘performer’ que als seus 76 anys connecta més amb el públic jove que amb gent de la seva generació. Lady Gaga i Rosalía, a qui convidarà a veure una funció al Liceu, figuren entre els seus fans. L’admiració és mútua, assenyala. «M’encanta l’esperit de Rosalía i la seva manera de barrejar elements del passat i del present, flamenc i altres estils. La vaig anar a veure quan va actuar a Mallorca aquest estiu i em va visitar a Nova York. M’encanten els artistes joves com ella: intel·ligents, carismàtics i capaços d’arribar a molta gent».

‘Performer mainstream’

Quan els crítics renegaven del seu treball als seus començaments Abramovic mai va pensar que arribaria tan lluny. Qui hauria dit que la creadora de la pertorbadora ‘Rythm0’, una valenta aposta on permetia durant sis hores que el públic utilitzés en el seu cos tota mena d’objectes, des d’una rosa a un martell, tisores o una fulla d’afaitar, acabaria convertida en una artista sol·licitada en les òperes de tot el món.

Els seus primers treballs van ser destrossats per la crítica. Però en lloc de desanimar-se i deprimir-se, Abramovic va perseverar. «Si hagués fet cas als crítics avui no seria aquí», admet. Li ha costat molt que la ‘performance’ arribés a ser reconeguda en com a art ‘mainstream’. I recorda una frase de Gandhi que il·lustra la seva carrera: «Primer t’ignoren, després es riuen de tu, a continuació s’enfronten a tu i al final, vences. Aquesta frase resumeix la meva història. M’ha costat gairebé 50 anys arribar fins aquí. No ha sigut fàcil».

Quan parla Abramovic desprèn una energia brutal. En absolut aparenta l’edat que figura al seu passaport. ¿El seu secret? «Mai he volgut tornar a tenir-ne 20, 30, 40 o 50 anys. Vaig patir massa. A la maduresa, en canvi, em trobo fantàstica. Ara soc més sàvia i entenc coses que abans no podia. Si arribes a la meva edat amb bona salut disfrutes un munt. Ara soc més feliç que mai. Quan arribes a la setantena saps que estàs en l’últim acte i no vols perdre el temps en tonteries. Et concentres en l’important i vius cada dia com si fos l’últim».

El seu espectacle sobre Maria Callas ha despertat un enorme interès. Gairebé no queden entrades disponibles per a les tres actuacions previstes al Liceu. «Ve a veure’m gent jove. Com que omplo teatres m’han demanat que faci una altra òpera. Però no ho necessito. No m’agrada repetir-me. Quan acabo una cosa em fico en una altra de totalment diferent. M’agrada explorar nous mons». El seu pròxim projecte escènic serà amb el coreògraf belga Damien Jalet –actualment amb Madonna per preparar el seu ‘Celebration Tour’–, amb qui ja va treballar a ‘Bolero’ a l’Òpera de París, on també va col·laborar Sidi Larbi. «Farem alguna cosa sobre l’erotisme balcànic combinant dansa i ‘performance’. Vull tornar a la meva terra i submergir-me en cançons, rituals medievals antics de la meva cultura».

Entre la por i l’amor, es queda amb l’últim. «L’amor és el sentiment més potent que existeix», proclama. «No s’ha de tenir por d’estimar o de patir, però avui la gent té por d’obrir la seva ànima, de sentir emocions. La gent viu envoltada de tecnologia, sense temps per a res».

Esperit aventurer

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Tot i que la seva obra ha sigut sempre més present a Madrid, Barcelona, afirma, ha sigut una ciutat que l’ha marcat. Sent encara estudiant li va impactar veure la reproducció de la caravel·la Santa María en la qual va viatjar Cristóbal Colón a Amèrica. «Llavors es pensava que la Terra era plana. Aquest coratge per emprendre una travessia cap al lloc on s’acabava el món, cap al desconegut, és el mateix que m’impulsa a l’hora de crear. Vull descobrir territoris ignots i ho arrisco tot en aquesta recerca».

Abramovic ha tocat tota mena de temes com la relació entre l’artista i el públic, la soledat, el feminisme, la guerra... Després d’esclatar la guerra als Balcans va crear ‘Balkan Barroque’, una premiada obra sobre la guerra i la neteja ètnica. I poc abans d’esclatar la guerra a Ucraïna va crear ‘Crystal wall of crying’, un mur enorme record de l’holocaust jueu a Ucraïna a la Segona Guerra Mundial. «Malgrat els bombardejos russos, el mur segueix allà», assenyala. «Si sobreviu servirà no només per recordar allò sinó els ucraïnesos morts a causa de la invasió russa».