Cremeu-ho després de llegir-ho
Tillie Olsen i l’escriptura obrera, per Laura Fernández
L’escriptora que admira per damunt de tot Alice Munro va escriure amb prou feines un grapat de relats, i va publicar inacabada 30 anys després una novel·la que havia començat a escriure als 19, evidenciant fins a quin punt el silenci d’un escriptor depèn del lloc del que procedeix i del qual potser no vol ni pot escapar
Aquesta setmana ha començat el rodatge d’un documental sobre Alice Munro al seu poble natal, Wingham. En realitat, el documental és un documental sobre el lloc i la manera en què ha pogut influir en la ment de la premi Nobel. Wingham avui forma part de North Huron, Ontario, i se’l considera una petita comunitat. La idea d’‘Invitation Voyage’ –el programa de producció francesa per al qual es roda el documental– és tornar real, a través de la ficció de Munro, aquest petit epicentre creatiu, del qual ningú sospitava que podia arribar a convertir-se en algun moment en un lloc de peregrinació per a lectors de tot el món. ¿Quin lloc hauria visitat Munro amb la mateixa finalitat? Potser Wahoo, una també petita població de Nebraska, Estats Units.
Militant del relat, com a lectora apassionada i com a escriptora decidida a córrer riscos i a mantenir-se sempre «en l’aire», com el trapezista enmig d’una pirueta, Samanta Schweblin recomanava fa uns dies la lectura de ‘Dimensions’, un relat de Munro inclòs a la col·lecció ‘Massa felicitat’ (Lumen). «És un relat llarg, que, d’alguna manera, acaba quan ni tan sols n’has llegit la meitat. Te n’adones llegint que el conte ha acabat allà, però segueix, i et dius, ¿com? ¿Què passarà a continuació? ¿Què hi pot haver després?», es preguntava Schweblin, mentre llegia. Evidentment, el conte continua, però el que continua al final situat gairebé en el centre és terreny desconegut, la classe de terreny que a Schweblin li fascina poder recórrer.
Deia també l’escriptora argentina que res llegeix amb tanta passió com allò que algú a qui admira molt ha recomanat. Així que de segur he llegit 'Dime una adivinanza’, perquè, a ulls d’Alice Munro és el millor relat que s’ha escrit mai. El va escriure Tillie Olsen, i és la raó per la qual Munro podria haver visitat la petita localitat de Wahoo, a Nebraska, el lloc en el qual va néixer Tillie Olsen, el 1912. D’ella es va dir quan el 1994 va guanyar el premi Rea –guardó amb què es distingeix la carrera d’un escriptor de contes, i que porta el nom de Michael M. Rea, un empresari que va ser també escriptor, i un apassionat dels contes– que combinava «la intensitat lírica d’un poema d’Emily Dickinson amb l’abast d’una novel·la de Balzac».
A ‘Dime una adivinanza’, el conte que dona títol a la col·lecció de quatre (que aquí va publicar Las Afueras), una parella es descompon als 47 anys d’haver-se conegut, davant la sorpresa dels seus fills. La manera en què Olsen descriu l’abisme de la separació –tan dolorosa com, en cert sentit, alliberadora– té alguna cosa de representació teatral capaç d’escapar a la pàgina i representar-se davant el lector. ‘Dime una adivinanza’ es va publicar el 1961, any en què va guanyar el prestigiós premi O. Henry –la màxima distinció per al conte, en solitari, que hi ha avui als Estats Units, que porta el nom de l’il·lustre autor de contes, sí, famós pels seus finals sorpresa; han guanyat l’O. Henry també Munro, i Schweblin–. Aleshores, Olsen feia tres dècades que estava en silenci.
Olsen havia començat a escriure la seva primera novel·la el 1931, amb 19 anys. Atrafegada fins a dir prou des de petita –va créixer en una família de sis germans, els seus pares eren activistes polítics, van arribar als Estats Units fugint de la seva Rússia natal, i no tenien ni un cèntim: ella va treballar des dels 15, i es va inscriure en el Partit Comunista als 18–, la va publicar 30 anys després, inacabada. Van ser poques, poquíssimes, les pàgines que va aconseguir robar a l’escàs temps que va tenir i parlen sovint d’aquesta batalla, la batalla de l’escriptora de classe treballadora per la recerca de no ja una habitació pròpia sinó uns minuts propis. La seva obra va quedar interrompuda per una infinitat de treballs mal remunerats, la cura de les seves quatre filles, i el seu irrenunciable activisme.
Per això a Olsen li interessen els silencis dels escriptors. En l’únic altre títol que hi ha ara mateix en circulació a Espanya, ‘Silencios’ (Las Afueras), es reuneixen dos textos, que parteixen de dues conferències, en els quals parla de quina manera el lloc del qual procedeixes i del qual de vegades no pots ni potser, com en el seu cas, vols escapar –per a precisament reivindicar la condemna que no hi hagi al món una visió del teu món–, impedeix que escriguis. Els 30 anys que Herman Melville va passar en un lloc de duana mentre cap de les seves obres –¡ni tan sols Moby Dick, considerada poc després la gran novel·la americana!– triomfava, no són res, apunta Olsen, davant la quantitat de carreres literàries de dones que ni tan sols van començar. La seva és encara avui, a 16 anys de la seva mort, una batallant excepció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
