’Guerra’, avançament de la publicació de la novel·la inèdita de Louis-Ferdinand Céline

Em dec haver quedat allà encara una part de la nit següent. L’orella esquerra estava tota enganxada a terra amb sang, també la boca. Entre l’una i l’altra hi havia un soroll immens. Vaig dormir en aquest soroll i després va ploure, una pluja ben compacta. En Kersuzon prop meu pesava tibat sota l’aigua. Vaig bellugar un braç cap al seu cos. Vaig tocar. L’altre ja no podia. No sabia a on era l’altre braç. Havia pujat en l’aire molt alt, giravoltava per l’espai i tot seguit baixava per estirallar-me l’espatlla, al cru de la carn. Cada cop feia un bram molt fort i tot seguit era pitjor. Després amb aquell mateix crit aconseguia fer menys soroll que l’horror del brogit que m’esbotzava el cap, l’interior com un tren. No servia de re revoltar-se. Era el primer cop que dormia en aquell merderàs ple d’obusos que passaven tot xiulant, en tot el soroll possible, però sense perdre del tot la consciència, és a dir tal qual horror endins. Fora de les hores que em van operar no he perdut mai més del tot la consciència. Sempre he dormit aixins en el soroll atroç des de desembre 14. He arreplegat la guerra dins el cap.  Bé. Estava dient que al mig de la nit em vaig girar de bocaterrosa. Va anar prou bé. Vaig aprendre a diferenciar els sorolls de fora i els sorolls que ja no m’abandonarien mai més. Pel que fa al patir, també l’espatlla i el genoll em fotien una puta malada. Però em vaig posar dret. Tenia gana en el fons del fons. Vaig girar-me una mica en la mena de clos a on ens havia arribat el final amb en Le Drellière i el comboi.

………………………………………………………………………………………………………………………………………………

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Passen dues setmanes més. Em puc llevar ara sí. Ja només hi sentia amb una orella, a l’altra semblava que hi tenia una farga però tant se val, volia sortir. En Bébert també volia sortir per veure què passava. I aixins som dos que demanem permís a la senyoreta L’Espinasse! Aquella mateixa nit havia tornat al meu jaç amb el llum de gas baixet, la L’Espinasse, per vetllar-me com aquell qui diu. No em deixava de petja. Era una qüestió de vida o mort, ho sentia prou bé. Tocava ficar tota la carn a l’olla. L’hora o mai. Li pesco la boca, els dos llavis, li xuclo les dents, entre les dents, la geniva amb la punta de la llengua. Li feia pessigolles. Estava contenta. —Ferdinand, xiuxiuejava, Ferdinand, m’estima una mica...? Calia no parlar fort, els altres feien veure que roncaven. Se l’estaven pelant. Buum buum a l’exterior nit a través, canonada contínua a vint quilòmetres, potser més a prop. Per canviar li petonejava els braços. Em ficava dos dits seus a la boca, i l’altra mà me l’hi posava sobre el piuet. Volia que se sentís enganxada, la mala peça. Li vaig rexuclar la boca tota altre cop. Me te li hauria ficat la llengua al forat del cul, me te li hauria fet el que sigués, endrapar la regla i tot per fotre el paio aquell del consell de guerra. Però no baixava pas de l’hort la damisel·la. —Va tenir por, oi que sí, Ferdinand? del comandant... Les explicacions que li va donar no eren gaire raonables... Jo ni piu. Ja no l’entenia gaire bé... Vaig balbucejar per la circumstància. Li agradava que tingués cangueli. La feia gaudir a la malparida. Es refregava contra el meu catre. Tenia un tafanari potent de flamenca. Era com si m’hi havia fet entrar tot jo de tant com gaudia a fons, allà de genolls. Era la pregària.

Traducció Joan-Lluís Lluís