La línia de metro que va trencar motllos

La línia 2 o L2 del metro de Barcelona, identificada pel color lila, va celebrar dimarts passat tres dècades del tram que en va marcar els seus inicis: Paral·lel amb Sagrada Família. L’estació al peu de Montjuïc es va afegir a la nova infraestructura dos mesos després de la inauguració oficial, el setembre de 1995. L’aniversari coincideix amb la recta final del centenari del suburbà barceloní, que va arrencar a finals del 2024 i s’acaba demà.

La terminal de Paral·lel, amb correspondència amb l’L3, va enllaçar el 30 de desembre de 1995 amb les parades de Sant Antoni, Universitat, Passeig de Gràcia, Tetuan, Monumental i Sagrada Família. Aquestes set estacions van formar un nou itinerari al cor de la xarxa metropolitana i es van convertir en un eix estratègic en el sistema de transport de la ciutat.

Eva Vizcaíno, passatgera habitual, recorda que l’estrena d’aquest recorregut va ser rebuda al seu barri amb alegria, ja que oferia una "nova manera de travessar Barcelona, del Besòs al Llobregat, de manera ràpida i còmoda". En la mateixa línia, Ramon Rovira, comandant tècnic d’operacions, indica que hi havia molta expectació. "Els veïns van agrair el canvi perquè suposava poder arribar al centre de la ciutat amb poques parades", afegeix.

L’L2 s’ha anat ampliant fins a arribar a les 18 estacions i 12,8 quilòmetres de longitud que té actualment. El 1997 es va prolongar de Sagrada Família fins a La Pau amb cinc noves parades: Encants, Clot, Bac de Roda, Sant Martí i La Pau. Cinc anys més tard s’hi va afegir el tram La Pau-Pep Ventura, que fins aleshores formava part de l’L4. I el 2010 finalment va arribar fins a Badalona Pompeu Fabra.

Una línia pionera

Amb el lema Més estacions. Més servei. Més moderna, va ser la primera ruta que va incorporar instal·lacions adaptades per a les persones amb una mobilitat reduïda i amb discapacitat visual. Així com ascensors i escales mecàniques des de les andanes fins a l’exterior, sistemes de seguretat i arrencada automàtica en cas de parada.

Segons assenyalen fonts de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), "va ser una de les línies més pioneres de Barcelona" perquè utilitzava el sistema ATP-ATO, que permet la conducció automàtica dels trens. Tot i que el personal segueix a càrrec de l’obertura i tancament de portes i de l’arrencada, el desenvolupament del trajecte es fa de manera del tot autònoma.

També va ser de les primeres a utilitzar trens de tipus cuc, caracteritzats per un passadís continu que facilita la interconnexió entre els diferents cotxes. A més, van modernitzar la venda de bitllets substituint les targetes de cartró per tiquets magnètics, i van afegir equips de comunicació mòbil per al personal a l’interior de totes les estacions.

El format modern i pioner de l’L2 no es va limitar a les infraestructures. Mònica Cabrellez, agent d’atenció al client, treballa en aquesta línia des del començament i ha presenciat les millores introduïdes, incloent-hi l’àmbit laboral. Rememora que en aquesta línia es van implementar una sèrie de més bones condicions de treball que no pas en altres rutes, com ara tenir festa un cap de setmana de cada tres, mentre que en la resta n’hi havia un de festa i tres de feina.

Usuaris habituals

Els viatgers i el personal entrevistats comparteixen una opinió positiva pel que fa a l’L2. La majoria asseguren que és un trajecte curt, còmode, ràpid i amb menys aglomeracions que en altres línies. Mariano Ruiz, usuari del metro des de fa més de 50 anys, afegeix que valora en especial el servei puntual, net i eficaç que ofereix.

Notícies relacionades

Casa Gispert, la botiga centenària que exporta fruita seca a Europa

L’interès per ser taxista a BCN arriba al nivell màxim en 10 anys

Leonor Mendiola explica que utilitza el metro "per a tot" i que aquesta ruta li permet moure’s per tot Barcelona. Pedro Jiménez destaca que és una línia amb moltes opcions perquè possibilita l’enllaç amb l’L3, l’L4 o l’L5 o altres transports com el Tram.

El projecte per connectar les parades de Paral·lel i Sagrada Família es va començar a idear el 1969. Va ser la primera vegada que es va utilitzar una tuneladora per construir un túnel de metro a la ciutat. La construcció va estar marcada per les dificultats derivades de la presència d’aigua i pels canvis del subsol. No va ser fins a 1986, però, amb la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992, quan les institucions democràtiques van reactivar el projecte. Els treballs van acabar nou anys després i el 25 de setembre de 1995 es va celebrar la inauguració.