Petrenko porta l’OBC al setè cel

Obres datades en dates tan diverses com el 1894, 1941 i 1948 mostren aquesta evolució sorprenent d’un músic inclassificable que va crear una obra mestra rere una altra. Pare del poema simfònic –forma que respon a un programa definit per un text literari–, de l’òpera expressionista i d’un catàleg de ‘Lieder’ sense igual, aquest geni de la melodia va estar representat primer pel seu ‘Divertiment (sobre Couperin), Op. 86’, de (1941), que l’OBC assumia en primera audició.

Aquesta ‘suite’ en vuit moviments s’inspira en obres per a teclat del compositor barroc, un d’aquests capricis experimentals que fascinaven Strauss, que mai va tenir problemes per ‘desconstruir’ obres i estils del passat per donar-li nova vida sota la seva mirada de superb orquestrador. Amb un conjunt de petites dimensions aconsegueix colors i timbres riquíssims, fidel a les melodies originals. Petrenko, ple d’idees en el fraseig, va oferir la varietat rítmica i dinàmica necessària, comptant amb unes fustes de luxe.

Mitja hora de poder simfònic

poder simfònicLa segona part es va obrir amb un dels tresors musicals de la Humanitat, els ‘Vier letzte Lieder’ (les ‘Quatre últimes cançons’, opus pòstum) escrites el 1948 i estrenades dos anys més tard, després de la mort del compositor. Aquest cicle simfònic reuneix en mitja hora tota la bellesa que l’autor va aconseguir posar en música al llarg de la seva trajectòria, ofert amb una impressionant prestació de l’OBC.

La soprano nord-americana Heidi Melton no va comptar, en tot cas, amb tot el suport necessari del mestre, ja que se la va veure molt desesperada en la «Frühling» inicial, evidenciant falta d’assajos i un treball més gran en el detall. Pendent d’ell en gairebé tot moment, la cantant buscava les notes en lloc d’oferir la seva visió dels textos i, fins que es va poder relaxar, ja entrada la segona cançó –la difícil «September»–, va fer el que bonament va poder, fins i tot amb algun desafinament i sense poder entregar-se a un adequat ús dels reguladors. En tot cas, almenys, va imposar una veuassa atractiva, i va ser molt aplaudida deixant, no obstant, una sensació agredolça.

Notícies relacionades

Ferrández es corona amb Xostakóvitx al Palau de la Música

Teoria i sàtira de l’amistat

Va acomiadar la vetllada el poema simfònic ‘Also sprach Zarathustra, Op. 30’ (‘Així va parlar Zaratustra’, 1894), inspirat en el text de Nietzsche, l’obertura del qual popularitzés Stanley Kubrick en la seva llegendària ‘2001. A space Odyssey’. Vasili Petrenko va regalar mitja hora de poder simfònic amb una lectura espectacular, transparència en els plans sonors, tot esculpit amb detall i, el més important, amb una OBC motivadíssima que es va mostrar lluminosa a les diferents seccions.

El concertino, Vlad Stanculeasa, es va lluir en els seus sols (ja ho havia fet en les cançons), igual com Francisco López a la flauta, Dolors Cano a la celesta o Mireia Farrés a la trompeta, per citar només alguns dels grans artistes que van ajudar a construir una vetllada carregada d’emocions.