¿Pot ser la millor pel·lícula de la història una desconeguda per al gran públic?

La millor pel·lícula de la història

¿És ‘Jeanne Dielman’ la millor pel·lícula de la història? ¿Què ha passat per què un film que estava en el lloc 72 el 2002 i en el 36 el 2012 arribi a la primera posició? ¿Pot ser la millor pel·lícula de la història una desconeguda per al gran públic? ¿Deixa de tenir sentit una llista que ha crescut tant en nombre de votants (1.639 especialistes)? ¿Els vots responen a qüestions cinematogràfiques o conjunturals? ¿És possible un canvi radical del cànon? Aquestes qüestions han segrestat la conversa cinèfila i han generat opinions estimulants i enfrontades. I les continuaran generant.

En realitat, l’única cosa que està clar és que ‘Jeanne Dielman’ ha cridat l’atenció dels que no la coneixien i ha fet tornar-hi qui sí. Ara tothom té l’oportunitat de veure o tornar a veure aquesta pel·lícula sobre el dia a dia d’una mestressa de casa (Delphine Seyrig). A partir d’aquest divendres, Filmin dedica a Akerman un cicle de 12 títols, entre els quals ‘Jeanne Dielman’ (1975), ‘News from Home’ (1976) i ‘No Home Movie’ (2015). Les pel·lícules de la cineasta, a més, es podran veure al cine a partir del març. Potser és el moment de preguntar-se quin espai ocupa Akerman en la història i com s’aborden la seva filmografia i el seu llegat.

La famosa llista de ‘Sight and Sound’

«Tant en el terreny acadèmic com el crític o de la cinefília, és una directora que ja tenia el seu espai abans d’aquesta llista –explica la crítica de cine, doctora en Comunicació i docent Violeta Kovacsics–. La seva irrupció en el número 1 no és més que la conseqüència. En el cas concret de l’acadèmia, és una cineasta de qui es parla bastant a classe, i això ja era així abans».

Per a Kovacsics, malgrat la sorpresa generalitzada (per bé i per mal) davant el número 1 de pel·lícula d’Akerman en la ‘poll’ de ‘Sight and Sound’, les coses han canviant en els últims anys pel que fa a la revisió de la història del cine. «En gran manera perquè els i les alumnes ho demanen, la universitat s’ha posat les piles a pensar la història d’una altra manera, a plantejar una història del cine en què no tot siguin noms masculins. En aquest sentit, Akerman ocupa un lloc bastant central, i la seva reivindicació està lligada a una generació d’estudiants que tenen la necessitat que els expliquin coses que abans ocupaven un lloc marginal», diu.

El crític i doctor en comunicació social Endika Rey, per la seva banda, considera que Akerman «ha sigut una cineasta més central en el món acadèmic que en el de la crítica més divulgativa», però coincideix amb Kovacsics que les preocupacions del present han posat més llum sobre ella: «Els últims anys la seva filmografia s’està reivindicant des de llocs més plurals. Penso en la sèrie de HBO ‘Mrs. America’ (2020), que s’acaba amb una seqüència que és un homenatge directe a Jeanne Dielman. I això té a veure amb l’augment dels discursos feministes al voltant de la representació, l’impuls en l’aplicació de la perspectiva de gènere en els estudis fílmics i culturals o l’arribada d’una nova crítica més diversa, instal·lada a internet, que l’ha pres com a clar referent. Que ‘Jeanne Dielman’ hagi arribat al primer lloc de l’enquesta de ‘Sight and Sound’ té molt a veure amb això».

Com filmar el temps

Tot i que la reivindicació d’Akerman des d’espais menys minoritaris és evident, també ho és que el seu cine no és ni ‘mainstream’ ni fàcil. En el cas concret de ‘Jeanne Dielman’ i sent molt reduccionista, només dos factors tan obvis com la seva durada (3 hores i 22 minuts) i el seu ritme reposat poden convidar a abandonar-la. ¿Per què se li ha de donar una oportunitat? «Quan els espectadors pensen que no tenen temps per veure pel·lícules és encara més urgent donar un lloc a les d’Akerman –reflexiona Shaila G. Catalán, doctora en Comunicació i docent. I afegeix: ¿Què ens llega? Abans que res, el cine com a experiència d’un altre temps. I és paradoxal perquè el seu cine pot resultar incòmode, avorrit i fins i tot una pèrdua de temps perquè el seu temps s’assembla tant al nostre que, o es qualifica d’estrany, o es creu que hauria de quedar fora del cine. Akerman no només treballa contra el cine com a passatemps sinó que demostra que l’únic temps perdut és, precisament, el temps elidit o retallat a l’espectador. Ella rescata trajectòries, transicions, esperes i repeticions per mostrar que això no mereix ser estalviat sinó sentit».

Com G. Catalán, Rey també posa en valor l’ús del temps en el cine d’Akerman: «Per mi hi ha una cosa fonamental en ‘Jeanne Dielman’, és l’obligatorietat d’asseure’t a observar i fer que el teu cap acompanyi el procés, anant-se’n per idees i reflexions que no tindrien lloc si ens quedéssim únicament en la narrativa de la seqüència». Kovacsics també destaca «la manera que té Akerman de retratar els temps morts» i repassa altres raons que fan valuós el seu cine: «És una directora important per la seva manera de treballar l’autorepresentació i temes del feminisme, i per la seva manera d’abordar la qüestió documental molt pròxima al diari íntim. A través d’ella es poden explicar molt bé certes idees de la teoria fílmica feminista. Això era així abans d’això de ‘Sight and Sound’, però potser es veu reforçat amb aquest número 1. I això serveix per parlar de la necessitat de plantejar finalment altres maneres d’entendre el cànon. És evident que no hi ha una millor pel·lícula de la història, però que ‘Jeanne Dielman’ hagi sortit la primera també serveix per explicar el moment actual».

Autorepresentació i feminisme

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

La manera en què, com indica Kovacsics, Akerman treballa l’autorepresentació i formula el diari íntim, també és una de les coses que destaca Gloria Vilches, coordinadora de Xcèntric, el programa de cine experimental del CCCB, per qui «Akerman va ser l’entrada al cine experimental, a un cine diferent». Ho explica amb una anècdota personal: «Acabava de venir de Nova York de fer una tesi sobre cine de Hollywood i, per casualitat, vaig acabar en una exposició del CCCB, ‘That’s not entertainment! El cine respon al cine’, a València. Vaig entrar per curiositat i el primer que vaig veure va ser una pel·lícula d’Akerman, ‘News from Home’. Ella estudiant cine a Nova York. La càmera plantada, plans fixos del carrer, del metro, d’ella llegint les cartes de la seva mare. Em va travessar perquè era una cosa que havia viscut, i em va generar una curiositat increïble: ¿Què és això? No és una pel·lícula, no és un documental, ¡què dimonis és! Va ser el clic que va fer que ara sigui on soc i defensi el cine que defenso».

Vilches explica que a l’Arxiu Xcèntric del CCCB (de consulta gratuïta), a més de comptar amb films d’Akerman disposen de documentals sobre les seves pel·lícules i d’entrevistes, entre les quals a professionals que van treballar amb ella (la directora de fotografia Babette Mangolte o l’actriu Aurore Clément), a la mateixa Akerman i a la seva mare. «Una cosa que per mi és essencial i he vist en documentals sobre el seu treball, per exemple a ‘Autor de Jeanne Dielman’ (1975), sobre el rodatge de la pel·lícula, és que s’envoltava de dones, treballava amb equips femenins. I això suposo que era bastant radical en aquella època».