Chantal Akerman: records d’una dona, que també fa pel·lícules

Aquest dijous s’ha presentat a la Filmoteca de Catalunya el llibre que va escriure la cineasta belga Chantal Akerman el 1998, ‘Una familia en Bruselas’, traduït ara al castellà. A la sessió s’han projectat dos dels seus treballs, el curt ‘Saute ma ville’, amb el qual va debutar el 1968, i l’autoretrat ‘Chantal Akerman par Chantal Akerman’ (1996).

L’acte ve avalat per la Mostra Internacional de Films de Dones, un esdeveniment anual que sempre ha tingut Akerman com a figura de capçalera. Ens ho confirmen Anna Solá i Marta Selva, responsables de la Mostra. «L’hem programat des de la primera edició i ha sigut una figura fonamental pel que plantejava de la reescriptura cinematogràfica. Era una de les nostres directores de referència», comenta Selva.

Akerman es va suïcidar a París el 2015, als 65 anys. Va refusar sempre l’etiqueta feminista. Preferia definir-se com «una dona, que també fa pel·lícules.» Va estar a punt de venir diverses vegades a Barcelona per participar a la Mostra, tot i que «no volia assistir a festivals de cine de dones o feministes, ja que tenia certa prevenció davant la possible assimilació d’una manera d’entendre el feminisme», recorda Selva.

Per Solá, «ella era la cineasta amb qui millor podíem explicar la nostra visió del cine de dones i la que facilitava de manera més precisa el debat amb els nostres espectadors». Solá afegeix que la Mostra ha volgut ser sempre un espai d’intervenció abans que un festival en el sentit clàssic del terme, i l’obra d’Akerman és ideal en aquest sentit.

La mare de la cineasta

’Una familia a Bruselas’ és una narració curta, gairebé una pel·lícula llegida, plena de repeticions i puntuacions pròpies de les seves pel·lícules. Per Solá, «el llibre està molt relacionat amb el cine en el seu tracte dels espais domèstics, sòrdids i acollidors alhora». És un dolorós i vívid recompte dels sentiments d’una dona, la mare de la mateixa cineasta, figura central a molts dels seus films. La directora i muntadora Diana Toucedo completa l’edició en castellà amb un text en què es rendeix a Akerman. «A nivell de dona, hem tingut pocs referents de directores a la història del cine. Ara el ventall és més ampli, però abans no era tan elevat. Akerman és amb qui més identificada em sentia», ens comenta la cineasta.

Notícies relacionades

Oques Grasses, Morad, Lluís Llach i Bad Gyal encapçalen el gran concert per Palestina del Palau Sant Jordi

RTVE Catalunya bat rècords digitals després de l’entrevista a Urdangarin

 «Va ser fascinant descobrir la seva multiplicitat de formats, estils, instal·lacions. Va tractar totes les possibilitats de l’audiovisual. La seva obra és desbordant, i va prendre molts riscos en la seva exploració permanent», explica Toucedo. Akerman, reconeguda per cineastes com Isaki Lacuesta i José Luis Guerin, va rodar moltes obres importants, però potser la fonamental sigui ‘Jeanne Dielman, 23, quai du commerce, 1080 Bruxelles’ (1975), una fascinant exploració de la rutina domèstica d’una dona. Selva sentencia: «És el Potemkin del feminisme».