Com es van crear les portades més icòniques del rock dels 70

La trajectòria artística d’Hipgnosis és ara l’assumpte del documental ‘Squaring the circle (The Story of Hipgnosis)’ que acaba de ser presentat al Festival de Sundance; el seu director, Anton Corbijn, es va donar a conèixer com el fotògraf de capçalera de la banda anglesa Joy Division –el seu posterior debut com a director, ‘Control’ (2007), és un biopic del líder del grup, Ian Curtis–, i al seu dia va ser responsable de la imatge de formacions com U2 i Depeche Mode. Narrada des del punt de vista de Powell i plena tant d’entrevistes amb diversos semideus del rock com d’imatges d’arxiu de Thorgerson, mort a causa d’un càncer el 2013, la pel·lícula assenyala els seus protagonistes com a símbols d’una època en la qual la indústria musical donava cabuda a les idees més ambicioses, boges i econòmicament costoses, i que va arribar a la seva fi amb l’austeritat que els 80 van implicar. Fins a 1982, Hpignosis van dissenyar 190 portades. Aquestes són algunes de les més importants.

‘Atom mother heart’

Pink Floyd, 1970

«Fem una portada que no tingui cap sentit», va suggerir Thorgerson quan Hipgnosis va rebre l’encàrrec de posar caràtula al cinquè disc d’estudi de la banda londinenca, i així va néixer la seva idea de fotografiar una vaca. La que finalment apareix al capdavant del disc «és la primera vaca que vaig veure; es deia Lulubelle III», recorda Powell a la pel·lícula. «Vam saltar una tanca, vam fer la foto i vam tornar a casa. Se sol dir que treballar amb nens i animals és el més difícil del món, però aquesta vaca es va quedar allà parada i ens va mirar, com posant per a la càmera». Quan van ensenyar la portada al responsable de la companyia discogràfica, es va enfurismar i, pel que sembla, va exclamar: «¿És que us heu tornat fotudament bojos?».

A la portada d’‘Atom heart mother’ no apareixen ni el nom del grup ni el títol del disc. I aquesta falta d’informació va contribuir enormement a les vendes de l’àlbum. «Tots volien saber què s’ocultava darrere d’aquella imatge», comenta al documental David Gilmour, vocalista i guitarrista de Pink Floyd. Hipgnosis havien aconseguit dotar la imatge d’un bòvid indolent de la misteriosa profunditat pròpia de les grans obres de Magritte. 

‘Elegy’

The Nice, 1971

Al presentar-li la seva idea per a la portada, Thorgerson i Powell van dir el següent a Keith Emerson, líder de la banda de rock progressiu. «Volem portar 60 pilotes vermelles al desert i fotografiar-les. Costarà molts diners». ¿A quin desert?, va preguntar el teclista, i ells van respondre a la pregunta anomenant l’únic desert que coneixien: el «Sàhara». Van haver de desinflar les pilotes per poder transportar-les a l’avió que els va portar a Marràqueix. Una vegada arribats al sud del Marroc, van comprendre que necessitarien al voltant de mitja hora per inflar cada esfèric amb les bombes d’aire per a bicicleta que tenien. En lloc d’això es van desplaçar fins a una parada de camions que hi havia a Zagora, la ciutat més pròxima, i l’encarregat del lloc va accedir a trobar un grup de gent que fes la feina per ells. Al matí següent van tornar al lloc, i van veure una vintena d’adolescents absolutament exhaustos; havien aconseguit inflar 40 de les pilotes. Els van pagar 20 dòlars per la feina.

‘The dark side of the Moon’

Pink Floyd, 1973

¿D’on va sorgir aquesta imatge d’un prisma triangular que refracta la llum en els colors de l’arc de Sant Martí, que cinc dècades després continua protagonitzant pòsters, samarretes, adhesius i tatuatges? Al ser contractats pel grup per dissenyar la portada, els components d’Hipgnosis només van rebre una instrucció: en aquesta ocasió no volien que la imatge fos una fotografia. «Un dia jo estava fullejant un vell llibre francès de física, i vaig trobar la fotografia d’un petjapapers de vidre que rebia la llum del sol filtrada a través de la finestra, i que la descomponia formant un arc de Sant Martí». Això els va inspirar a esbossar una versió embrionària de la imatge que acompanya aquestes línies, i la van mostrar a la banda juntament amb algunes altres idees. «Vam posar tots els esbossos a terra i immediatament van assenyalar el prisma, mentre deien: ‘Això és exactament el que volem, això és Pink Floyd’; la discussió va durar dos minuts», recorda Powell a ‘Squaring the Circle’. Pel que sembla, Thorgerson es va enfadar moltíssim davant la falta d’interès general en la resta de dissenys.

‘Houses of the holy’

Led Zeppelin, 1973

Fidels al seu mètode creatiu, Thorgerson i Powell es van presentar a la seva primera reunió amb el quartet britànic únicament amb un dibuix traçat sobre un tovalló de paper; s’inspirava en una novel·la de l’escriptor de ciència-ficció Arthur C. Clarke, ‘La fi de la infantesa’, la peripècia argumental de la qual culmina quan tots els nens del món són elevats cap a l’espai exterior a través d’una columna enorme de foc daurat. Robert Plant, vocalista de la banda, va suggerir que la imatge de la portada inclogués algunes «roques interessants», com recorda ell mateix a la pel·lícula. Es va decidir que les fotografies es farien en la formació geològica coneguda com a Calçada del Gegant, al nord d’Irlanda. «Ens vam desplaçar allà amb una família, tres adults i dos nens, i durant cinc dies va ploure a bots i barrals; va ser molt depriment», relata Powell. «Després de prendre una sèrie de fotografies en blanc i negre, vaig decidir retallar totes les siluetes dels nens, i vaig crear un muntatge compost d’11 nens bonics que recorren unes pedres octogonals, i després el vaig acolorir a mà utilitzant colors intensos com el taronja brillant, el daurat i el vermell».

‘Wish you were here’

Pink Floyd, 1975

Sí, l’home que apareix a la dreta de la imatge s’està cremant realment; la idea va sorgir a Hipgnosis després d’una conversa amb els membres del grup, durant la qual algú va lamentar com la indústria i el món dels negocis acaben abrasant l’individu. «Vaig trobar un especialista, anomenat Ronnie Rondell, i va acceptar que li caléssim foc», recorda Powell. «Durant els primers 14 intents vam tenir sort, però, quan vam fer cremar Ronnie per quinzena vegada, va aparèixer una ràfega de vent que va desviar el foc directament cap al seu rostre. Immediatament, l’equip es va abalançar sobre ell i li van buidar un extintor a sobre; li van salvar la vida. Llavors, ell es va aixecar i va dir: ‘No compteu amb mi per tornar a fer-ho’. No va fer falta, perquè ja teníem la foto».

‘Presence’

Led Zeppelin, 1976

La imatge de portada és un muntatge de tres imatges més. Al fons, una exposició de barcos; davant, una família al voltant d’una taula; en el centre, un objecte negre fet de cartró i forrat de vellut negre, i inspirat en el monòlit que apareix a ‘2001: una odissea de l’espai’ (1968). Segons Powell, l’objecte simbolitza «la bateria que tots necessitem per viure, una font d’energia i de poder. Això precisament eren Led Zeppelin».

‘Animals’

Pink Floyd, 1977

«¿Sabíeu que ens estan fabricant un porc enorme de plàstic perquè l’utilitzem durant els nostres concerts?», va preguntar Roger Waters, baixista i cofundador de la banda, als components d’Hipgnosis; és així, segons es relata a ‘Squaring the circle’, com va néixer aquesta portada. Es va decidir que l’enorme porcí seria omplert amb heli i posat a volar entre les xemeneies d’una fàbrica. Dit i fet. ¿El problema? L’únic cable que mantenia el fals animal lligat a terra es va trencar, i la seva rotunda silueta va trigar només uns segons a perdre’s en les altures. Com a conseqüència, l’aeroport de Heathrow va haver de suspendre el trànsit aeri i, ja que el plàstic no és perceptible per un radar, avions de combat van ser enviats a buscar el porc fugitiu. Dies després, el grup va rebre una trucada. «¿Són vostès els que estan buscant un porc rosa de plàstic? Perquè és a les meves terres, i ha terroritzat les meves vaques». En lloc d’una fotografia, la portada va acabar sent un ‘collage’.

‘Wings greatest’

Wings, 1978

Paul McCartney va trucar un dia Powell per comentar-li idees de cara a la portada del seu pròxim disc amb Wings. «He vist una estàtua a [la casa de subhastes britànica] Christie’s, i la vull posar en un lloc realment especial», li va dir. «¿On?», va preguntar Powell, i llavors l’ex-Beatle va exclamar: «¡A l’Everest!». Finalment, es va acordar que la fotografia es faria als Alps suïssos. «Vaig haver de saltar pels aires des d’un helicòpter per plantar-me al cim amb una estàtua de 30 quilos, i per obtenir la imatge em vaig haver de mantenir allà atrapat durant sis hores, en un espai diminut, envoltat d’una caiguda de tres quilòmetres. I jo odio les altures», relata Powell. «Per descomptat, la mateixa foto podria haver-se fet en un estudi de Londres, col·locant l’estàtua sobre una muntanya de sal». 

‘Peter Gabriel 2’

Peter Gabriel, 1978 

Thorjerson i Powell havien treballat amb Genesis en el magnífic disseny de la portada de l’àlbum doble ‘The lamb lies down on Broadway’ (1974) i, després de la seva sortida de la banda, Peter Gabriel també hi va comptar per als seus discos en solitari. Cap dels tres primers que va publicar té títol oficial; aquest, el segon, va ser batejat ‘Scratch’ per motius obvis –en espanyol, ‘scratch’ es tradueix com «rascar» – pels fans i la premsa. Peter Christopherson, llavors membre ‘de facto’ d’Hipgnosis –i posteriorment confundador de bandes com Throbbing Gristle i Coil–, va prendre una fotografia de Gabriel en la qual el músic semblava esgarrapar-se a si mateix, i posteriorment se li van superposar unes tires de paper blanc perquè fes la sensació que estava intentant arrencar-se de la foto. Amb la tecnologia actual el procés hauria durat 10 minuts, però llavors va requerir hores i hores de feina i un maneig expert de les tisores, el metro, la cola i el Tipp-ex.  

‘Look hear?’

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

10cc, 1980

Si vostè s’hi fixa bé, veurà que la portada conté una foto diminuta d’una ovella reclinada sobre un divan a la vora de l’oceà; pel que sembla l’animal representa tota la gent que va al psicòleg, i el mar simbolitza la ment humana. «Jo vaig voler prendre la foto a Hawaii, perquè allà tenen les onades més grans», explica Powell en un moment del documental. A l’arribar a l’arxipèlag, es va adonar que allà les ovelles brillaven per la seva absència; va descobrir que a la Universitat de Hawaii en tenien una, i va aconseguir que la hi deixessin. En canvi, va ser del tot incapaç de trobar un divan, així que van haver de fabricar-se’l. «La sessió va ser un malson, perquè les onades espantaven l’ovella, que saltava del divan una vegada i una altra». Al final, van subministrar un Valium a l’animal per calmar-lo. Després de dedicar a la imatge tant esforç i quantitats exagerades de diners, Powell va veure com el seu soci, a l’hora d’incorporar-la a la portada, la reduïa a la mida d’un segell.