Homenatge a les bibliotecàries

El personal de les biblioteques de Barcelona està en peu de guerra. Farts de la precarietat amb què treballen, han decidit fer vaga per reclamar millores. Segur que això ha cridat l’atenció de molta gent que mai s’havia plantejat com era la vida laboral de les persones que fan funcionar uns equipaments vitals per a la cohesió social de pobles i ciutats (no només Barcelona). I encara seran menys els que alguna vegada s’han preguntat com és que a Catalunya hi ha tantes biblioteques públiques. Tot va començar fa uns cent anys.

Les persones que ara treballen a les biblioteques són descendents de les vuit primeres noies que el 1915 van ingressar a l’Escola Superior de Bibliotecàries. Sí, en femení. Es considerava que era una feina per a dones. Segons l’ideòleg del projecte, Eugeni d’Ors, la «idiosincràsia femenina» era més adequada per a aquesta tasca i a més podien pagar-los menys que als homes, o sigui que sortia més econòmic. Sabia que hi havia noies amb ganes d’incorporar-se al mercat laboral però no tenien llocs als quals anar a treballar, i per tant, la recompensa d’un salari escàs no feia enrere les que Ors definia com a noies «primera categoria».

La primera degana

L’Escola va formar part del projecte de biblioteques populars impulsat per la Mancomunitat. Els seus responsables eren conscients que per assentar bé els fonaments del sistema de lectura pública necessitaven personal qualificat: les bibliotecàries. A elles dediquem el Tren de la Història conversant amb Assumpció Estivill, que va ser la primera degana de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació i, a més, és una de les màximes coneixedores de la història del seu ofici, capaç de citar de memòria l’equip docent que va treballar a l’Escola en els seus orígens, on a part d’Ors hi havia Lluís Nicolau d’Olwer, Pompeu Fabra, Carles Riba, encarregat de l’assignatura de grec (¿us imagineu el nivell formatiu a què van arribar aquestes noies?). I és que a més de les assignatures de caire més tècnic, també se les preparava en l’àmbit humanístic. I per si això fos poc es preveia que seguirien una constant formació continuada per mantenir-se al dia de les novetats del seu sector.

La primera promoció va acabar el 1918, just quan la Mancomunitat inaugurava les primeres biblioteques a Olot, les Borges Blanques, Sallent i Valls. Desgraciadament, la dictadura de Primo de Rivera va impedir consolidar el projecte, que va desmuntar tot el que havia fet la Mancomunitat. L’Escola també. El professorat va ser substituït per docents afins al nou règim i el temari es va modificar per fer-lo menys català.

Quan el règim militar i la monarquia que el va recolzar van caure i va arribar la Segona República, l’Escola va tornar als plantejaments inicials sota la direcció de Jordi Rubió, ànima de la institució durant tot aquell temps. Ni tan sols l’esclat de la guerra va aturar l’empenta del centre. Al contrari, van redoblar esforços per continuar treballant en noves iniciatives com els bibliobusos del front per proveir de lectures els homes que lluitaven a les trinxeres contra el feixisme. Es va mantenir l’activitat docent fins al 23 de gener de 1939, només tres dies abans que Barcelona caigués en mans dels colpistes, perquè la duresa dels bombardejos posava en risc la vida de les alumnes.

Si la dictadura del 1923 va ser dura, la del 1939 va ser pitjor. Cap professor va poder mantenir la seva feina i les estudiants van ser obligades a superar un examen de revàlida perquè els títols de la República no eren acceptats pel nou règim. Per descomptat, el pla docent va ser convenientment espanyolitzat per adaptar-lo a la ideologia nacionalcatòlica. Van ser anys d’estancament, mediocritat i manca de mitjans, com explica Estivill.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Ni tan sols amb la Transició van arribar canvis substancials. Les professionals de la biblioteconomia van haver de lluitar molt perquè els seus estudis tinguessin categoria universitària. No va ser fins al 1999 quan va deixar de ser Escola Universitària per convertir-se en una facultat de la Universitat de Barcelona a tots els efectes i així Assumpció Estivill, en comptes de ser directora com les seves predecessores, va ser nomenada degana, càrrec que va ocupar fins al 2005.

Amb la dignificació dels estudis, els homes van mostrar més interès que mai per aquesta disciplina i significativament després d’Estivill cap altra dona ha tornat a ocupar el deganat. Igual com passa en el sector sanitari, el verb ‘conciliar’ només es conjuga en femení. Elles a casa, ells als despatxos.