María Galiana: «La gent gran tenim molt poca cabuda en el cine»

¿Troba en el recital una unió de les seves dues passions, per les lletres i el teatre?

La persona encarregada de donar a conèixer aquests poemes és molt important. La lectura sola no arriba al públic, s’ha d’interpretar. Em sento molt connectada als textos. Sento que els interpreto bé, en el sentit de la paraula interpretar com entendre el significat, cosa que el poeta ha intentat expressar, i comunicar-ho al públic. El fet que durant tota la meva vida activa m’hagi dedicat a transmetre coneixements, sensacions, opinions i formes de vida pot ser la raó per la qual sento que em surt tan bé.

Tota la seva vida ha sigut professora d’Història de l’Art i, al jubilar-se, va fer el salt a l’actuació.

La gent tendeix a preguntar-me per què tan tard. Vaig participar en el Teatro Español Universitario del CEU quan estava estudiant, fins que vaig acabar la carrera al 59 i fins al 89, 30 anys després, no vaig començar a fer alguna coseta. No vaig trobar mai a faltar la interpretació: no era la meva vocació, sempre ho ha sigut la docència.

Una professió que va recordar, també, el 4 d’aquest mes quan va rebre el premi d’honor a tota la seva carrera a la gala dels Premis Carmen de l’Acadèmia de Cine d’Andalusia. Va estar a punt de no acceptar el reconeixement.

Els organitzadors es van sorprendre perquè m’havien posat un faristol per posar els papers amb el meu discurs d’agraïment però no recordaven que jo estic acostumada a parlar en públic, que no em fan falta papers (riu). Allà es va veure que jo havia sigut professora tota la meva vida.

¿Què va suposar el paper d’Herminia a ’Cuéntame’?

Sobretot la popularitat. No hi ha cosa que et doni més popularitat que sortir a la televisió. Hi ha persones que no van al cine, que no veuen pel·lícules, que viuen al seu poble llunyíssim de qualsevol capital on hi hagi teatres. No obstant, totes aquestes persones em coneixen, perquè el que surt a la televisió és conegut. Quan vaig a un bar, a un supermercat, a uns grans magatzems, em reconeixen fins i tot només per la veu. Dec tenir una veu molt característica (riu). Em coneixen a tot arreu i això l’hi dec a l’Herminia.

¿L’edat ha fet que surti amb desavantatge en aquest món? L’edat no m’ha sigut un inconvenient en cap moment. Jo em vaig jubilar als 65 anys, a l’edat de jubilació. Si havia de fer alguna feina mentre encara exercia demanava un permís no retribuït. Vaig estar 12 anys alternant per poder continuar sent professora i actriu. En el que sí que m’ha suposat un desavantatge és a l’hora de buscar papers. Per això he fet durant 20 anys a ’Cuéntame’ de l’àvia. Quan arribes a certa edat no pots fer altres papers. Tots els que parlen sobre les preocupacions de dones de mitjana edat a mi ja m’han agafat lluny, per això sempre interpreto persones molt grans.

¿És complicat sortir del paper d’«àvia»? ¿No hi ha lloc per a personatges femenins complexos d’edat avançada? Els personatges de persones grans en el cine estan molt desterrats. Ara es fa un altre cine, altres conflictes, altres problemes. La gent gran tenim molt poca cabuda en el cine. No és normal que surtin papers per a nosaltres. Han passat 23 anys des de ’Sola’ i he intervingut molt poques vegades a la gran pantalla, amb papers molt curts.

Notícies relacionades

‘La Cenerentola’ pop triomfa al Liceu

Manolo García alça el to i revoluciona el Sant Jordi

El cine és dels joves però molt pocs en poden viure.

Jo l’hi dic a la gent jove, que no es confiïn. Fins i tot en el cas que tinguin molt èxit per una cosa, i tinguin el seu moment àlgid, als directors els agrada canviar i buscar cares noves. Un dia poden treure la seva sèrie de Netflix i, en un moment, caure. És molt difícil viure d’això. La gent que conec va vivint de l’actuació, amb coses que els van sortint, però als 50 anys continuen vivint en una casa llogada i compartida com si fossin estudiants. La majoria dels actors viuen per i per a la possibilitat de fer altres treballs, i no sempre es té la possibilitat d’entrar en una altra producció.