El camí d’Eurovisió

Benidorm Fest: el drama triomfa en la primera semifinal

Si alguna cosa uneix els quatre primers finalistes és la identificació amb el turment interior i certa angoixa transversal, impròpia d’un procés de selecció eurovisiva, i a la qual potser els sociòlegs puguin donar alguna explicació

Benidorm Fest: el drama triomfa en la primera semifinal

RTVE

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Hi havia un temps en què Eurovisió era gairebé un gènere musical, però això ja va saltar pels aires, així és la promiscuïtat mil·lennista, i aquí està per corroborar-ho aquest primer pòquer de finalistes del Benidorm Fest. És difícil demanar més varietat: electrònica severa i confessions trèmules al piano, neoflamenc amb làtex i metall industrial de cataclisme de pel·lícula. Ningú podrà invocar, seriosament almenys, aquell clàssic tan propi del prejudici o la incomprensió, el «tots sonen igual».

Doncs no, cap dels nou semifinalistes s’assemblava a cap altre, tot i que hi hagués pistes reconeixibles i idees prestades. Però si en alguna cosa van coincidir els quatre seleccionats és en la identificació amb el drama, el turment interior, certa angoixa transversal que qui sap què ens està dient del temps que vivim. Llatinitat més sentida que banal, reticència als «t’estimo» automàtics i a les coreografies cursis. Si alguna cosa se’ls pot retreure és, en tot cas, que les seves rimes siguin afectades, més que beneites.

Les tres votacions han mostrat una notable coincidència, i han catapultat el canari Agoney fins a dalt de tot a base de combinar la tornada melodramàtica en falset, l’electrònica gruixuda i el gag sec de l’«‘¡arde!’» amb attrezzo de flamarades. És la cançó més trepidant del ‘pack’, i donaria un perfil inèdit de TVE si és que arriba a la final de Liverpool. Com, d’una altra manera, el tema de Megara, un número de metal posat al dia, amb vista al Metavers i els videojocs, veu amb poder i una tonada angoixant amb acords menors.

Notícies relacionades

També trencant motllos (en el context eurovisiu), la madrilenya Alicia Climent, Alice Wonder (i no Alice Cooper, com se li va escapar al presentador Rodrigo Vázquez: una pífia que l’honra més que una altra cosa), va expressar igualment el seu patiment còsmic, si bé la seva cançó es va enredar en el trànsit del seu piano ‘minimal’ a la presumpta pujada final, a més de sonar pretensiosa. I què es pot dir de Fusa Nocta i la seva angulosa aposta de ‘jondo’ ultramodern, tot i que de posada escena una mica confusa: plàstica sadomaso i un utilitari blanc que, pel que sembla, era allà en homenatge al seu avi.

Fora de focus va quedar, per un pèl, un Aritz amb aires de Chanel i cert perfum de banalitat. Al moment disc-diva de Sharonne li va faltar alguna cosa d’identitat musical, i a la cua van quedar les tonades més aviat adotzenades de Melen, Twin Melody i Sofía Martín. Però, amb aquest segon Benidorm Fest, TVE confirma una sensació en altres temps extraviada, que ha tornat a desitjar guanyar el Festival d’Eurovisió.