Oques Grasses, en la Champions de la música catalana al Palau Sant Jordi

El que no van aconseguir ni Txarango ni La Pegatina (potser perquè no ho van voler intentar), «fer un Sant Jordi», s’ho ha anotat un grup posterior, Oques Grasses, que va entrar en escena ja fa 10 anys amb un nom grotesc i té un últim disc que porta el títol deliberadament ‘cutre’ i antic d’‘A tope con la vida’. Però els d’Osona han sabut tocar el nervi d’una jovenalla ben disposada a la seva gresca una mica al·lucinada, amb l’ocurrent filosofia de bosc manejada pel seu líder, Josep Montero.

Nit de vint-i-un botó per a Oques Grasses, la d’aquest dissabte, sentint l’alè dels 18.400 assistents que van esgotar les entrades fa molts mesos, el maig del 2022. Ocasió que la banda va preparar a fons, amb una dotzena de músics extra (metalls, cordes, percussions, veus) que van donar un calat més frondós a les seves cançons, tot i que això representés allunyar-les del traç electrònic concís que donava identitat als seus últims àlbums.

Pensaments en veu alta

Centrant el focus, un Montero domador de multituds tot i la seva desvalguda figura i la seva manejable guitarreta, valent-se d’una veu no emfàticament melodiosa (grall agut com un Sting juvenil) i delectant-nos amb les seves ocurrències líriques. «Comptant les llàgrimes al buit / he après a caure cap amunt», va fer saber a ‘Elefants’. Cançons sense diatribes polítiques ni relats amb principi i final, sinó més aviat pensaments en veu alta propis d’«un tio que fuma porros a Muntanyola», tal com va raonar un dia a aquest diari. I una aposta per sonoritats i plantilles de ritmes renovadores del cànon festiu català, com l’aparatós funk de ‘Petar-ho’ i la trama afro, digna del belga Stromae, apreciable a ‘Goodline’.

Notícies relacionades

Sergi Carbonell: «Posar-me al capdavant del meu projecte després de Txarango em fa por, però aquí hi ha la gràcia»

El ‘boom’ vegetal: ¿per què hi ha tants llibres sobre jardins i boscos?

Montero va explicar que fa 12 anys treballava d’electricista i que després, durant un temps, Oques Grasses va recórrer amb abnegació el circuit de bars i locals de la Catalunya Central. Amb deliris de grandesa: «Ens agradava dir ‘bona nit, Palau Sant Jordi,’ i hi havia 15 persones», va confessar des del petit escenari on es van desplaçar per cantar al passat en acústic: de ‘Cavall estable («tothom és creu especial / i tots som iguals») a la versió d’‘I want to break free’, de Queen, que al seu dia feia que la clientela de la barra girés la vista.

La previsible pujada sònica posterior va consumar la dominació del recinte a base de la devastadora llatinitat de ‘Vida d’oferta’, i de números contrastats com ‘Cul’, ‘De bonesh’ i ‘Serem ocells’. Oques Grasses, consagrant un canvi de cicle en l’escena i fent seu el Sant Jordi, com en altres moments Raimon, Llach, Bonet, Sopa de Cabra, Antònia Font i uns quants més. Un grup que de lluny pot semblar l’enèsima encarnació de la patxanga, però que té alguna cosa, i l’espectacle d’ahir va convidar a concedir que, si més no, el present és seu.