Mor Tom Verlaine, la guitarra de Nova York

Ha mort Tom Verlaine. Tenia 73 anys i, des de les files de Television, es va convertir en un dels músics més importants d’aquella impressionant generació de bandes i solistes que va crear l’escena novaiorquesa de finals dels 70: Patti Smith, Suicide, Ramones, Blondie, Richard Hell and the Voidoids... Verlaine i Richard Lloyd eren els dos guitarristes de Television. Els seus ritmes i solos de guitarra creuats van crear escola. Després bandes com The Feelies o Luna van recollir el testimoni.

La notícia l’ha confirmat Brooke Delarco, amic personal de Verlaine, enginyer de so i productor d’‘Ork Records: New York, New York’, disc dle 2015 que compila cançons d’aquestes bandes de guitarres i algunes que les van succeir a la ciutat dels gratacels. De moment no ha circulat més informació. Feia més d’una dècada que no gravava, tot i que el 2021 va aparèixer un disc amb un concert de 1987 gravat a Torí.

Poesia francesa

Abans de Television va ser a The Neon Boys, combo de curta etapa i alguna gravació en format de disc senzill. El van formar a Nova York dos joves anomenats Thomas Miller, nascut a Nova Jersey el 13 de desembre de 1949, i el baixista Richard Meyers, nascut uns mesos abans a Kentucky. Influïts per la poesia romàntica francesa, Miller va canviar el seu cognom al de Verlaine, en homenatge a l’autor dels ‘Poemes saturnians’, i Meyers va decidir dir-se directament Hell, infern. Tom Verlaine i Richard Hell van reclutar el bateria Billy Ficca. Al cap de poc temps es va incorporar un segon guitarrista, Richard Lloyd, i van canviar The Neon Boys per Television. Van gravar una maqueta produïda per Brian Eno que sortiria a la llum a mitjans dels 90. Hell i Verlaine van explotar mútuament, el primer va deixar el grup –per muntar amb un altre guitarrista incendiari de l’època, Robert Quine, The Voidoids– i el va reemplaçar Fred Smith, procedent de Blondie.

El quartet només va gravar dos discos, però ¡quins discos! ‘Marquee moon’ (1977) i ‘Adventure’ (1978). La cançó que dona títol al primer àlbum es va convertir en un dels himnes de l’època juntament amb el tema ‘Blank generation’, gravat per Hell el mateix any. Rock urbà, lirisme guitarrer, protopunk, new wave, rock alternatiu quan encara no es coneixia aquest terme... Temes com ‘See no evil’, ‘Venus’, ‘Friction’, ‘Glory’ o ‘Foxhole’ són la banda sonora de tota una generació. L’aventura va durar poc i es va completar amb una entrega de les mítiques cintes de casset Roir, ‘The blow up’, llançada el 1982 i editada després en vinil i CD. Aquí descobrim, a banda de poderoses preses en directe del seu temari, la llarga, bonica i concèntrica versió que van fer del ‘Knockin’ on heaven’s door’ de Bob Dylan.

Notícies relacionades

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Zendaya i Rosalía causen sensació a la gala del Met

Television es van reunir en diverses ocasions més. El 1992 van gravar un nou disc, ‘Television’, i més d’una dècada després van tocar en el Primavera Sound barceloní. Mentrestant, Verlaine va iniciar una excel·lent etapa en solitari. També ho va fer Richard Lloyd. Als discos de Verlaine, les guitarres són de vegades pur arabesc, sostingudes, suspeses en l’aire, igual que les seves melodies, amb la manera tan particular de cantar que tenia, com arrossegant les paraules. Als de Lloyd, són més inflamades, més punks.

Productor de Jeff Buckley

Verlaine no va perdre el temps i el 1979 ja tenia al carrer el seu primer àlbum en solitari, ‘Tom Verlaine’; una de les seves cançons, ‘Kingdom comea’, seria versionada per David Bowie l’any següent. Després van arribar ‘Dreamtime’ (1981), ‘Words from the front’ (1982) –que conté un dels seus millors temes, ‘Postcard from Waterloo’–, ‘Coveure’ (1984), ‘Flaix light’ (1986), ‘The wonder’ (1990) –amb una altra gemma d’incalculable valor, ‘5 hours from Calais’– i ‘Warm and cool’ (1992). Després van venir la reunió amb els seus vells companys, dos discos més en solitari i col·laboracions diverses i intenses com altres versions de Dylan –‘All along the watchtower’, ‘Highway 61 revisited’, ‘Maggie’s farm’– que, amb el nom de The Million Dollar Bashers, van gravar Verlaine, Lee Ranaldo, Steve Shelley, John Medeski i Nels Cline per a la banda sonora d’‘I’m not there’ (2007), el peculiar ‘biopic’ de Todd Haynes sobre Dylan. Va ser també productor del segon disc de Jeff Buckley, que va quedar incomplet després de la mort del cantautor el 1997.