Víctor Manuel: «No m’agrada ‘Slomo’, em sembla una collonada»

‘La vida en canciones’ conté 59 temes de tota la seva trajectòria. ¿Els més celebrats?

He volgut que hi hagi també cançons que no han tingut tanta sort, o rares, com ‘No quiero ser militar’. Un tema de 1972 la lletra del qual va aparèixer a la revista ‘Fuerza Nueva’. Vaig estar tres anys sense poder treure cançons meves.

D’aquells temps, ‘Quiero abrazarte tanto’ (1970) és significativa. Transpirava un erotisme audaç per a aquells temps.

A més d’amor, la cançó tenia sexe incipient, i es va prohibir a les ràdios dels bisbes, a la COPE. Recordo una vegada, en una emissora, que hi havia un capellà de guàrdia vigilant i, amb un estilet, havia marcat el disc de banda a banda perquè no es pogués radiar.

El va salvar d’allò ‘Solo pienso en ti’, bomba comercial del 1978.

Jo venia del desert i volia tornar a vendre discos. Ja teníem la Constitució i se’m va rebre com si estigués tornant a començar, donant-me premis a l’artista revelació i coses així.

Estava afiliat al PCE, amb Ana Belén. ¿Creia que arribaven al públic per la via de la simpatia política?

No ens penedim de res d’aquella època. Quan comences a cantar ja saps que no agradaràs a tothom, i esculls. El meu primer disc, basat en la música tradicional asturiana, podia agradar a qualsevol, d’esquerres o de dretes, però després sí que vaig començar a parlar de coses que em causarien problemes. Aquest país és molt esquerp si tens opinions polítiques.

Sabina va dir fa poc que ja no era tant d’esquerres, i va causar cert enrenou.

Sabina està molt desentrenat, perquè no ofereix entrevistes. Se li va escalfar la boca i va dir el que li va passar pel cap. El que em sembla malament del que va dir és que va fer una generalització de l’esquerra llatinoamericana, quan Bolívia, Nicaragua, Xile i el Brasil no tenen res a veure entre si. Em sembla una mica frívol. Fa molt temps que sé que hi ha una esquerra potable i una altra que no m’interessa gens. Allò de Cuba fa moltíssims anys que se’n va anar a la merda, i semblava que Sabina no se n’havia adonat, perquè havia continuat anant allà com si res.

Va gravar el seu primer àlbum a Barcelona amb Belter, quan aquí es concentrava la indústria discogràfica.

Belter era una companyia inviable, que robava als artistes i que mai et pagava el que et corresponia. Em van dir que podien enviar-me a Eurovisió i els vaig dir que no, que com se’ls acudia. Hi hauria pogut anar el 1970, en lloc de Julio Iglesias.

¿Li van proposar més vegades anar a Eurovisió?

A l’Ana sí. L’any que va acabar anant-hi Remedios Amaya amb ‘Quien maneja mi barca’ (1983). Però nosaltres sempre ho hem tingut clar. ¿Què hi pintem allà?

¿Què li sembla el ‘revival’ actual del festival i tot el que genera el Benidorm Fest?

És un espectacle que té més a veure amb la posada en escena, els llums i els balls que amb la música. La música és tan vulgar com el que et posen habitualment per la ràdio.

¿Distingeix entre cultura i entreteniment?

A mi m’agrada que la cultura entretingui, però també les cançons intel·ligents. M’agrada ‘Telefonía’, de Jorge Drexler. No m’agrada ‘Slomo’. Em sembla una collonada.

Vam perdre fa poc el seu amic Pablo Milanés. Aquell disc que li va produir, ‘Querido Pablo’ (1985), amb Ana Belén, Serrat, Aute, Miguel Ríos, Chico Buarque, Mercedes Fada i fins i tot Silvio Rodríguez, va ser pioner del format d’àlbum de duets.

Doncs quan el Pablo va escoltar el disc em va escriure: «Això és una merda, és el menys cubà que he fet mai». Li vaig dir que, si hagués volgut fer un disc cubà, me n’hauria anat a Cuba, i no a Londres, on vaig anar a treballar amb Geoff Westley. Als quinze dies, una altra carta seva: «Germà, ja l’he escoltat bé, quin bon disc, quina meravella...», el Pablo era molt així. Es va adonar que jo havia volgut fer un disc pop amb ell.

A partir dels 80, artistes de l’ala esquerra com vostè van ser percebuts com un nou ‘establishment’. Semblava que havien creat un clan i un sistema de funcionament.

Ja, però no era excloent. Al cap i a la fi, quan jo vull fer alguna cosa truco a la gent amb qui normalment convisc i em relaciono. Això va funcionar perquè hi havia una coherència i un estil de fer música. A ‘Mucho más que dos’ (1994) hi havia un estil de principi a final.

¿Hi continua havent bàndols, els ‘progres’ i els, diguem-ne, apolítics?

No sento que hi hagi bàndols, simplement que no hi ha barreja. Però a mi m’agrada molt Rocío Jurado i no tinc res a veure amb ella. Ja m’agradaria haver fet la meitat de les cançons que ha fet Manuel Alejandro.

El seu primer disc respirava la música tradicional asturiana. Ara això ha tornat amb artistes com el seu paisà Rodrigo Cuevas.

I el disc que ha fet Rozalén, ‘Matriz’. Li vaig enviar un missatge: «‘Olè, el teu cony’». Ha passat molt allò de llençar els mobles antics i posar-hi fòrmica, que és més neta. Em fot molt això.

Des de part de l’esquerra es reivindica la cooficialitat de la llengua asturiana. ¿Hi està a favor?

L’asturià l’utilitzen els partits en època electoral per tirar-los-hi pel cap, però no hi ha una autèntica demanda social. No és com Catalunya i Galícia. Històricament, hi ha molt poca literatura en asturià, i el que es parla és l’‘amestao’, una barreja. És el que parlàvem a casa.

Notícies relacionades

Sabina no es toca

La vida sense Paul Auster

Serrat ha deixat els escenaris. ¿Avís a navegants?

Els concerts del Juanito han sigut esplèndids i et fa pena. Tot i que només fos per ensenyar als que venen al darrere com es fan les coses, sembla que podria ser allà fins a ves a saber quan. Però jo, quan ho deixi, ho deixo i me’n vaig a casa meva. No anunciaré res.