La Paloma, ¿aquesta vegada sí?

Fa ara tres anys parlàvem en aquest diari de la pròxima tornada a l’activitat de La Paloma, per descomptat sense calcular que una desenraonada pandèmia s’ho carregaria tot. I bé, un cop represa la normalitat, la venerable sala del carrer del Tigre escalfa, ara sí, motors per donar despatx al frenesí ballaire ciutadà i, no només això, també per acollir concerts com en els bons temps.

La sala va haver de tancar el desembre del 2006, quan l’ajuntament va emetre una ordre de cessament per excés de soroll. En aquest temps, m’explica Mercè March (que la dirigeix amb el seu fill Pau), ha afrontat obres d’insonorització i la instal·lació del prescriptiu limitador de decibels. Treballs de factura lenta, perquè han sigut moltes les despeses i no han rebut ajudes. «I som una família, no una multinacional», em fa notar la senyora March, que durant aquests 16 anys ha anat, diu, «cada dia a la sala, a veure-la i a cuidar-la».

La seva preocupació més gran és evitar qualsevol classe de molèstia als veïns, i per aconseguir-ho preveu practicar uns horaris més continguts que en el passat. Tot i que la llicència els permetria obrir fins a les cinc i sis de la matinada (els caps de setmana), planeja tancar a les tres i potenciar les tardes. I cridaria l'atenció que algú se sorprengués que una sala de festes opera al carrer del Tigre, ja que és allà des de l’any 1903.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

¿I la música en directe? Les promotores miren La Paloma amb ulls llaminers. Encara no hi ha concerts tancats, ni tan sols converses, però la sala està tècnicament preparada. Aquí, de nou, pensant en futuribles friccions veïnals, es pensa a atraure un públic adult i no quitxalles esverades. Cançó d’autor, jazz, flamenc, tango, ‘copla’ o cabaret podrien donar moltíssim joc en aquest bonic saló de perfils daurats i tapisseria vermella. Tanco els ulls i recordo un recital de Martirio a La Paloma, deu fer un parell de dècades, en el qual semblava que el temps s’aturava.

Tot i que sembli que parlar de dates porti mala sort, tenint en compte els precedents, la sala tanca els últims detalls (contractació del personal) per obrir les portes de manera estable a partir del Carnaval, la segona meitat de febrer. Fins aleshores, assaja acollint esdeveniments privats ocasionals. El pla és obrir de divendres a diumenge. Potser també els dijous. Tot, o gairebé, està disposat. Només que, fa tres anys, aquest article no s’hauria titulat amb un interrogant, i ara ja sabem els riscos de donar qualsevol cosa per feta.