John Cale, encara en avantguarda als 80 amb ‘Mercy’

El documental de Todd Haynes sobre The Velvet Underground (2021) va reanimar no només la llegenda de la molt esmentada banda novaiorquesa sinó també la importància d’aquest gal·lès emigrat a Nova York anomenat John Cale. Músic de diversos registres: executant radical de viola, pianista neoclàssic, ‘punk rocker’ d’avantguarda. I, més encara, cavaller inquiet, als gairebé 81 (que complirà el 9 de març), fascinat pels poders de l’electrònica i atret pels talents de generacions més joves.

Per aquí es mou ‘Mercy’, la novetat que ens entrega qui un dia va produir els primers discos de The Stooges i Patti Smith. Un àlbum que ofereix un contrast sònic respecte a la tornada a la cruesa guitarrera de ‘Black acetate’ (2005) i l’art-rock amb sons electrònics de la seva fins ara última obra amb composicions noves, ‘Shifty adventures in Nookie wood’ (2012). El seu clima fantasmal, de matinada esgarriada a la llum del neó, té més a veure amb les revisions enrarides del clàssic ‘Music for a new society’ (1982) que va brindar al disc de ‘remakes’ ‘MFANS’ (2016).

Angoixa i desemparament

En aquelles noves versions extremades exorcitzava la mort del seu enemic íntim Lou Reed, i ara, a ‘Mercy’, s’enfronta a una altra classe d’espectres, com l’auge de les ideologies totalitàries, les pandèmies i el canvi climàtic. Assumptes que floten entorn d’un repertori que des de l’homònim tema d’obertura clama per l’autocompassió: «Dies i dies perduts en l’angoixa / Nits plenes de luxúria / Aixeca’m i mostra’m misericòrdia / Pietat, tingues pietat», udola Cale com un paquiderm ferit entre els freds onatges del sintetitzador.

‘Mercy’ transmet certa angoixa i desemparament, si bé Cale aconsegueix que els recursos electrònics extreguin una distant emotivitat de les cançons, tot i que sigui a títol terminal. Un halo narcòtic, com de malalt sedat que té visions, cobreix peces com ‘Marilyn Monroe’s legs’, amb els brunzits i ‘drons’ de l’artista britànic Actress. Aquest és també un disc de col·laboracions: Weyes Blood, donant un suau eco vocal a ‘Story of blood’, en què el piano dona pas un ‘soundscape’ de somni (o malson); el duo Sylvan Esso a l’esmena a l’Europa moderna de ‘Time stands still’ o els nois d’Animal Collective, agitant les al·lucinacions d’‘Everlasting days’.

Els fantasmes poden tenir rostre humà i pròxim: Nico, la «dama llunàtica jonqui», a ‘Moonstruck’, i David Bowie, amb qui ronda a la nit novaiorquesa dels setanta a l’àlgida ‘Night crawling’. De fet, ‘Noise of you’, el nou ‘single’, transmet un ànim que ens pot portar a la memòria aquell ‘Where are you now’, del penúltim Bowie. Ecos melancòlics, i neguit pel futur, que Cale processa sense autocomplaença, caminant en els límits de l’art musical, a l'extrem, com sempre ha sigut. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

En el seu segon elapé, el quintet dublinès deixa enrere les (mandroses) comparacions amb Fontaines DC i, amb la complicitat del productor John Congleton, construeix un paisatge sonor inequívocament personal en el qual el talentós James McGovern es reivindica com una mena de Sinatra postapocalíptic que declama els seus poemes d’amor i supervivència sobre un fons de sintetitzadors, pedals d’efectes i ritmes hipnòtics. Sona a disc important i probablement ho serà. Rafael Tapounet

Notícies relacionades

La Granja Vendrell reneix aliena a les modes

Art, ignorància i protesta

Fa dues dècades engrossia la família indie amb Baked Beans, però el cantant i autor de Reus trobaria el seu lloc a les fonts eternes del rock’n’roll i voltants, amb accents ‘roots’, trompetes frontereres i balades de carretera (i lletres en castellà). Aquest doble àlbum recorre la seva carrera en solitari i hi incorpora regravacions, estrenes i duets (Lichis, Nat Simons, Rozalén). D'aquesta manera, recorda que és possible treure llustre a materials que semblaven gastats. J. B.

El pianista Jason Moran, un dels pensadors més originals del jazz nord-americà, reivindica James Reese Europe, heroi oblidat d’aquesta música, que va fer entrar el jazz al Carnegie Hall de Nova York però també el va portar a Europa durant la Primera Guerra Mundial. En mans de Moran, el seu trio i una potent secció de vents, els blues, els ragtime i les marxes de Reese Europe, barrejades amb música original que enllaça tradició i futur, sonen alhora autèntiques i actuals. Un treball conceptual imponent, i el més important, música commovedora. Roger Roca