Rigola destil·la ‘Hedda Gabler’ en clau íntima i actual al Lliure

‘Hedda Gabler’, un drama existencial d’Henrik Ibsen estrenat a Munic (Alemanya) el 1891, torna a l’escenari del Teatre Lliure amb una nova versió, austera i íntima, firmada per Àlex Rigola i amb cinc actors molt a prop del públic, en una caixa de fusta. L’obra, un dels primers textos de la dramatúrgia moderna, compta amb Nausicaa Bonnín en el rol protagonista. Miranda Gas, Pol López, Marc Rodríguez i Joan Solé completen el repartiment. La majoria no havia treballat abans amb Rigola.

La nova versió situa el drama existencial ‘Hedda Gabler’ en el present. Trasllada aquesta dona inconformista, autodestructiva i marcada pel tedi a la nostra època. «Vivim en un moment incòmode en què no sabem situar-nos. I els personatges també tenen una mica d’això, no acaben d’estar situats». Per a Rigola hi ha un paral·lelisme entre el món que mostra Ibsen amb l’actual, en què «es percep un malestar perquè estem en una fase de canvi, no sabem cap a on anem i cadascú mira de donar sentit a la seva existència».

Però només uns quants podran assaborir-ho ja que la caixa de fusta té cabuda només per a 80 espectadors i el públic ja ha esgotat totes les localitats. Sens dubte és molt més que les 30 places disponibles en el seu primer muntatge ‘en caixa’, ‘Who is me. Pasolini (Poeta de les cendres)’. Però 80 places són menys de la meitat de la capacitat del Lliure de Gràcia, amb gairebé 200 seients, on el muntatge es representarà del 29 de desembre al 29 de gener.

Mètode propi

Han passat set anys des que el director va decidir trencar amb les convencions del teatre per explorar una altra manera de comunicació entre l’actor i l’espectador molt més pròxima i honesta. Un teatre sense ostentacions tècniques, desposseït de tot, sense un vestuari determinat, ni llums, ni maquillatge o caracterització, en què l’intèrpret s’anomena pel seu nom i va amb la seva roba, la mateixa que porta a casa.

Actors i públic penetren per la mateixa porta en un espai rectangular de petites dimensions on els silencis i les paraules adquireixen una dimensió similar a la d’una sala d’assaig. Aquesta frescor i veritat és la que busca el director. «En un escenari de grans dimensions es perd part d’aquesta excel·lència que tenen molts actors. Oferim a l’espectador disfrutar de l’‘acting’, gairebé com si fos a la sala d’assaig», afirma Rigola.

Rigola ha desenvolupat un mètode propi, un decàleg de regles perquè els actors treballin sempre en el buit, sense res on agafar-se. «És un treball molt lliure i molt tècnic», afirma el director. No és fàcil acostumar-se a aquest sistema, admet Bonnín: «És una manera nova de treballar. He hagut de desconstruir tot el que he après en 20 anys. M’ha col·locat en l’abisme i això és interessant». El mètode Rigola els fa treballar des del present, recordant-los sempre qui són, buscant la connexió i identificació amb els personatges des de l’avui. «Dir-nos a l’obra amb els nostres propis noms ajuda a difuminar la línia entre actor i personatge», comenta Joan Solé, a qui aquesta posada en escena sense filtre li ha permès seguir endavant amb el seu rol de Jørgen Tesman, el marit de Hedda, malgrat haver-se trencat el peu després d’un assaig. «El codi que demana Rigola sembla senzill però no ho és perquè en aquesta caixa s’amplifica tot i si no estàs en l’ona adequada es nota», afegeix Miranda Gas, que assumeix el paper de Thea Elvsted, amiga de Hedda.

Notícies relacionades

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Un Primavera Sound en el batxillerat

«L’important és jugar, no representar. Tornar a l’essència de la interpretació, no invento res», diu Rigola. D’entre totes les regles, la fonamental és no representar emocions. «No vol dir que siguin robots perquè han de passar-los coses quan actuen, però les emocions no han d’estar preestablertes. Sortiran les que surtin». Per a Pol López, que debuta amb Rigola en el rol de l’escriptor alcohòlic Ejlert Løvborg, «tot està molt depurat, no només el text. Els silencis són clau, molt contingut i vincles estan aquí». Hi ha un enorme treball d’«estilització, buidant el text de paraules i buscant uns silencis que contenen més informació que qualsevol vocable».

A partir del setembre vinent, el muntatge farà gira per dins i fora de Catalunya i recalarà a Madrid a finals del 2023.