Jaume Sisa, medalla d’or de Barcelona per «unanimitat intergalàctica»

De prodigiós cal qualificar que en aquests temps hi hagi alguna cosa, la que sigui, que susciti unanimitats en tot l’espectre polític, tot i que calgui buscar-la més enllà dels confins terrestres si és necessari. Fins allà vam anar aquest dilluns per atendre l’entrega de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural a la sempre galàctica figura de Jaume Sisa, distinció que, tal com va explicar l’alcaldessa, Ada Colau, havia sigut aprovada per tots els grups polítics municipals.

Simpàtic acte, el del Saló de Cent, al pati de butaques del qual es va poder veure una distingida representació del ram cancionista, amb col·legues com Quimi Portet, Roger Mas, Oriol Tramvia i membres de Mishima i Manel, feliços que un dels seus sortís del seu cau per obtenir tan alt honor institucional. Una medalla que, va va dir Ada Colau, «potser hauria d’haver arribat abans», i que era de justícia ja que Sisa, va apuntar, representa «la Barcelona, canalla, trencadora, valenta i creativa». Per això va suscitar semblant «unanimitat intergalàctica» al consistori.

Sol de mitjanit

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

L’alcaldessa va assegurar haver cantat ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ en manifestacions pel dret a la vivenda (per allò que «casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú») i va elogiar «l’ànima de nen que no vol perdre la innocència», encarnada pel cantautor de Poble-sec. Va concloure amb un desig: «La política necessita fer-se galàctica». Prenent el testimoni, Jordi Martí, tinent d’alcaldia, va ressaltar el fons barceloní de l’obra de Sisa citant aquell deliciós disc del 1982 anomenat Barcelona postal (pila de cançons sobre la ciutat que va tramar amb l’artista multidisciplinari Miralda), i l’actor i director teatral Oriol Broggi va glossar la seva figura i va donar fe que, en efecte, «hi ha nits en què pot sortir el sol». Paraules a què Fer Acosta (del grup Inspira) va donar continuïtat cantant-nos el clàssic esotèric ‘El setè cel’.

I a tot això, ¿l’homenatjat? Era allà, al seu grup preferent, acompanyat del que va ser el seu mànager (quan estava en actiu) i, tanmateix, amic, Gerardo Sanz, encaixant les lloes amb la seva proverbial circumspecció. Esperàvem amb ànsia el seu parlament, i quan va arribar el moment, es va aixecar i es va lliurar al cant ‘a cappella’ d’un dels seus temes, ‘Me’n vaig en globus’ (del disc ‘Visca la llibertat’, 2000), tipus de pasdoble que va deixar anar un missatge de comiat dels compromisos i servituds terrenals. «Passi-ho bé, senyor Esteve / Adeu, senyora Carmen...», va celebrar com qui se’n va lluny, molt lluny. El Jaume continuarà amb nosaltres, però Sisa se’n va anar, i «des de l’altura tot és veu petit».