Cita a l’Auditori

Rita Payés: «Entenc que encara sembli estrany que una dona toqui el trombó»

La cantant i trombonista tanca la campanya de ‘Como la piel’, en tàndem amb la seva mare, la guitarrista Elisabeth Roma, després d’un any triomfal marcat per les seves gires per Espanya i Europa, i les seves col·laboracions amb C. Tangana

Rita Payés: «Entenc que encara sembli estrany que una dona toqui el trombó»

Andreu Dalmau / EFE

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

La seva veu càlida, el seu trombó i les seves cançons plenes d’ecos d’una altra era (boleros, bossa nova i fado) han creuat fronteres, arquegen celles allà on van i capturen artistes com C. Tangana, que va comptar amb ella a la seva última gira. És Rita Payés i, en un bon tàndem amb la seva mare, la guitarrista Elisabeth Roma, acaba de tornar d’una gira de 15 bolos per Europa (de França a Letònia) i es disposa a tancar aquest any de gràcia amb una tanda de concerts que comença aquest dissabte a l’Auditori, dintre del Cruïlla de Tardor.

Ella s’ho pren amb molta serenitat, com donant les gràcies a les estrelles i evitant que les ovacions sacsegin el seu equilibri interior. «Fa temps que faig això i, tot i que aquest any hagi sigut més de ‘boom’, la meva tònica és la de sempre: agafar els bolos que surtin i fer les coses el millor que pugui», raona sense donar-se gaire importància. Atribueix el seu èxit entre les audiències europees «al punt exòtic, que sempre agrada», i al fet que el seu estil és «una mica eclèctic», aventura. Barreja del fons clàssic de la seva mare, professora de música, i del seu bagatge en el jazz: les seves veus favorites van de Billie Holiday a la contemporània Cécile McLorin Salvant (amb desviacions cap als mestres de la bossa, com el sigil·lós João Gilberto).

Música contra la voràgine

De Vilassar de Mar, on va néixer fa 23 anys, crescuda a la Sant Andreu Jazz Band (com Andrea Motis, quatre anys més gran), al seu primer disc amb la seva mare, ‘Imagina’ (2019), va cantar a Bola de Nieve, Ariel Ramírez i António Carlos Jobim, i al seu relleu, ‘Como la piel’ (2021), va obrir l’enquadrament amb composicions pròpies. Com la tèrbola ‘Loca mente’, que defuig els cànons genèrics i que va compondre un dia que es va acostar al mar buscant pau. «Era capficada amb el món, vaig agafar la guitarra i a l’arribar a la platja me la vaig trobar plena de gent, sense la calma que jo buscava». D’allà va sortir una peça reflex de «la voràgine en què vivim tots, que estem una mica bojos», observa. «Són coses que m’angoixen i que de vegades es transformen en conçonetes», afegeix. Allà, quan crea la seva música, no pensa en l’estil musical. «Algunes no sabria com carall classificar-les. És música, experiències sonores... Jo què sé a quina casella van».

El títol d’aquest segon àlbum, ‘Como la piel’, apunta «a les entranyes, l’arrel i la naturalesa» que representa el vincle maternofilial. «M’agrada com sona la paraula ‘piel’. Perquè el que dius és important, però gairebé ho és més com sona», fa notar Rita Payés, que al seu torn és mare d’una nena, la Juna, de catorze mesos. D’Elisabeth Roma ha pres cert equilibri entre el rigor executiu i la llibertat de l’empremta personal. «És molt oberta i, tot i que ella vingui del clàssic, si surts de la ratlla no passa res». Càrrega el trombó des dels vuit anys, així que per a ella és «ben normal», diu. «Però entenc que des de fora encara sembli estrany que una dona el toqui».

Un llibre obert

Notícies relacionades

A ulls del públic, Payés és també, o potser sobretot, la cantant que va robar focus a C. Tangana a ‘Te venero’ a la gala dels Goya, i que es va afegir a la ‘troupe’ d’‘El madrileño’ en la ruta per Espanya. ¿Creu que Tangana «ni canta ni afina» tant com presumeix? «No ho fa malament», fa broma. «Que porti de gira una banda de trenta músics és per treure’s el barret. Només per això ja l’admiro. Ens fa bé a tots». ¿L’inspira la seva manera de fondre gèneres populars amb pulsions electròniques i urbanes? «No sé si aquest és el camí que seguiré, però crec que és una opció inevitable», reflexiona. «És natural voler donar aquest punt de modernitat a la música. Però jo no tinc res clar. Continuo la meva recerca».

Veu el futur com un foli en blanc. «Ara, la idea és abaixar revolucions i tenir temps per compondre», medita en vigílies d’aquests concerts de final de gira (després de l’Auditori, l’esperen Girona, aquest diumenge; Falset, el dia 9, i Madrid, 11), on comptarà amb el seu trio (Pol Batlle, Horacio Fumero i Juan Rodríguez Berbín) més un quartet de corda. ¿I després? «Em tancaré una mica. No em vull atabalar».

Temes:

Auditori Música