Ester Expósito, ‘deessa’ a «Venus»: «M’encanta el terror des de petita»

L’actriu i model Ester Expósito, ‘celebrity’ amb més de 28,6 milions de seguidors a les xarxes, acaba de complir un dels somnis de la seva infància: participar en una pel·lícula de terror. I s’ha estrenat amb dos mestres, Jaume Balagueró i Álex de la Iglesia, director i productor, respectivament, de «Venus».

«M’encanta el terror des de petita, una de les coses a la meva llista de personatges –perquè sempre vaig voler ser actriu– era protagonitzar una pel·li de terror», declara la protagonista de «Venus», desè llargmetratge de Balagueró, primer del català per al segell The Fear Collection.

La pel·lícula, inspirada en «Els somnis a la casa de la bruixa», d’HP Lovecraft, barreja el drama de carrer i les drogues amb un edifici maleït, malsons sagnants i horror còsmic.

«Ha sigut molt divertit –afirma l’actriu en una entrevista amb Efe–, i no només pel projecte, que és una història molt poderosa i un personatge molt particular, sinó perquè ells (Balagueró i De la Iglesia) fossin al darrere, ha sigut molt il·lusionant.

«A més –diu–, el gènere per si mateix és molt divertit de fer, perquè et permet unes llicències i uns codis diferents i amb aquesta, que és una pel·lícula particularment salvatge, jo m’animo i no m’acoquino», diu rient la madrilenya.

«És frenètica, salvatge, fins i tot sense serra elèctrica, perquè no feia falta», afegeix el creador de la saga [REC], aficionat que la utilitzin les seves heroïnes, mentre Expósito al seu costat confirma amb el cap: «amb un televisor i unes grapes», ja val, afegeix l’actriu donant petites pistes del seu personatge.

«La idea sempre va ser fer una pel·lícula d’horror sobrenatural còsmic i posar-ho en un ambient absolutament pròxim –explica Balagueró a Efe–. Comença en una macrodiscoteca molt coneguda de Madrid, i hi surt tot l’extraradi; tot és molt ‘cañí’, molt de veritat. Combinar això era el més interessant», afirma el director de «Mentre dorms» (2011).

Per Balagueró, el gènere «sempre» s’està renovant, però opina que la gent vol veure terror en el seu propi ambient. «[REC]» (2007), recorda, passava en un entorn pròxim, en un edifici de Barcelona com molts d’altres, i això va ser part del seu enorme èxit, també internacional.

Expósito explica que Lucía, el seu personatge, és una mica conflictiu, «una mica kamikaze –explica–, es va distanciar de la seva família i se’n va anar de casa molt jove. Fa anys que no veu la seva germana ni la seva neboda i treballa de gogó de techno en aquesta discoteca, i acaba d’armar un pla amb una altra persona per robar una gran quantitat de droga a l’amo de la discoteca.

«És com una fugida cap endavant, és una mica per aquesta cosa d’impulsos que té, de ‘vaig i ho faig’, també és molt valent i no és víctima en cap moment de la pel·lícula (...). Li surt malament la jugada i ha d’amagar-se, així que se’n va a casa de la seva germana (Ángela Cremonte), cosa que els remourà perquè porten anys sense veure’s; et dona una idea de com n’és d’egoista aquesta noia, perquè les posarà en perill».

A l’edifici viuen tres dones grans –formidable Magüi Mira– i la filla amb síndrome de Down d’una d’elles. «Elles aporten aquesta cosa del poder femení que té la pel·lícula, i que el mal més absolut prové de les dones».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

«No és feminisme –diu rebutjant-ho Balagueró–, és simplement una pel·lícula femenina, fins i tot l’entitat demoníaca que apareix darrere de tot és una entitat femenina. Sí –afirma– és una pel·lícula de dones».

Lucía té una mica de «Tinent Ripley», concedeix el director, «perquè ha de sobreviure, lluitar i reposar-se, però és més coses: ella va canviant i va descobrint coses de si mateixa que desconeixia. Això la transformarà i l’ajudarà a desplegar les ales i convertir-se en una cosa inesperada i poderosa, fins i tot renaixerà». I ho deixa aquí. La pel·lícula arriba aquest divendres a les sales espanyoles.