Dianne Reeves, el so de la felicitat

Ja gairebé ningú vol recordar-se la pandèmia. I menys quan va a un concert. Però Dianne Reeves, gran entre les grans veus del jazz nord-americà, la té molt present. Aquells mesos li van canviar la vida. Es va adonar que la seva vida anava massa ràpid, que no tenia mai cap respir. Que anava de ciutat a ciutat sense gairebé disfrutar els seus carrers. Ara, diu, es pren la vida d’una altra manera i disfruta dels concerts com mai. Ho va explicar dimecres al Palau de la Música i semblava que ho deia de tot cor. En la seva tornada a Barcelona, la nit en què va rebre la medalla d’or del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, Dianne Reeves va oficiar una catarsi en forma de concert.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Somriure enorme, veu immensa i expressió de serena felicitat, Reeves va anar de cap a cap d’un repertori que comença en els estàndards que la van fer famosa fa anys i cobreix un territori cada vegada més vast. De tornada de tot, com qui ja va demostrar el que havia de demostrar fa molts anys, Reeves avui canta el que li ve de gust. Al Palau va començar amb un èxit sobre un desamor a punt de consumar-se, ‘Dreams’ de Fleetwood Mac, va parar al Brasil, en els ritmes afrocubans, i en una fosca cançó pop que ningú més que ella ha versionat mai, ‘I remember’, de la qual va treure or. I es va servir d’una melodia de Pat Metheny per desplegar els seus dots per a la improvisació. Fins i tot quan no hi ha una lletra per cantar, Reeves brilla com el millor dels solistes.

La cançó és el menys important

A estones fins i tot era igual la cançó. A sobre de qualsevol estructura, Dianne Reeves pot improvisar una història sobre com va conèixer el seu guitarrista, el versàtil Romero Lubambo, que l’acompanya des de fa dècades. O explicar cantant per què l’entusiasma posar-se a prop del seu contrabaixista i sentir com els greus de l’altaveu fan vibrar el seu cos. Amb Dianne Reeves la cançó és el menys important, sí, però escoltar i veure com ataca un clàssic del jazz és un privilegi. La seva versió de ‘Skylark’, recolzada en el bon ofici del pianista veneçolà Edward Simon, va ser una lliçó magistral sobre l’art de cantar un estàndard. Relaxada i pròxima, propietària total dels temps i l’escena, va parlar de com se sent, del poder curatiu de la música i del que creu que li falta al món, a més de pau i amor. «Les coses canviaran quan hi torni a haver equilibri. ¿I qui portarà aquest equilibri? Les dones». A la memòria de la brasilera Gal Costa, morta només unes hores abans, va brindar una versió de ‘Corcovado’ a duo amb Lubambo. I per acomiadar-se, una balada del pianista McCoy Tyner, ‘You taught my heart how to sing’, una declaració hiperbòlica declaració d’amor que la cantant va dedicar al públic perquè, diu, així és com la fa sentir. I veient-la cantar, costava imaginar algú més feliç que Reeves sobre un escenari.