‘Black Panther: Wakanda forever’: empoderament i reivindicació

Si Chadwick Boseman, l’actor que va encarnar Pantera Negra en diversos films Marvel, no hagués mort el 2020, quan es preparava ‘Black Panther: Wakanda forever’, estaríem parlant d’una pel·lícula ben diferent. La mort de l’actor va motivar un canvi radical de plantejament per part del productor Kevin Feige, el demiürg de l’univers cinematogràfic Marvel. I, d’aquesta manera, desproveït de l’icònic personatge masculí –es va decidir no substituir-lo per cap altre actor ni recórrer a les tècniques digitals per reproduir Boseman–, el film augmenta el protagonisme femení fins a l’empoderament.

És una reivindicació en tota regla, ja que convé no oblidar que Black Panther va ser el primer personatge important de raça negra que va aparèixer a Marvel. Per rematar l’ideari feminista i panafricà, el rival Namor, superheroi de les profunditats marines, no és un atlant com en els còmics originals, sinó que procedeix de Mesoamèrica. Tot i que es dilueix aviat, el discurs polític és ben clar: dues cultures oprimides, l’africana i la maia, rivalitzen i s’alien per combatre els estralls colonitzadors d’Occident i la pugna pel ‘vibranium’, el poderós metall amb què està fet el vestit de Black Panther i l’escut del Capità Amèrica. Una mica llarga, una mica discursiva, però mesurada i meditada en la seva concepció de cine de superherois arran de terra, més dramàtica que èpica.