‘No mires a los ojos’: Paco León, un fantasma al meu armari

És ‘No mires a los ojos’, una pel·lícula estranya i arriscada. Una de les raons és que porta fins a l’extrem el ‘huis clos’, és a dir, l’espai tancat, ja que el seu protagonista passa la major part de la història ficat en un armari. Però hi ha moltes més coses que la fan especial, com la seva coherència a l’hora d’abordar el punt de vista d’aquest home que troba en aquest amagatall un lloc de llibertat per escapar-se de l’alienació, mentre es dedica a espiar la vida dels altres (una parella de classe mitjana), a mig camí entre la faceta d’assetjador i de fantasma. Per aquesta raó, només s’enfocarà el que ell veu des del seu amagatall, tant si forma part de la realitat com si és producte de la seva imaginació, que es colarà des de l’inici a la pantalla. 

No era fàcil traslladar en imatges la novel·la de Juan José Millás ‘Desde la sombra’. El seu protagonista és incòmode (que bé que l’encarna un sorprenent Paco León), el seu rerefons, també. És una faula moral, però amb un rerefons molt malsà entorn dels monstres quotidians. I té una part onírica molt complicada de materialitzar en la qual la frontera entre la psicosi i la fantasia se superposen. Félix Viscarret aconsegueix fer, amb tots aquests elements, una pel·lícula en la qual, d’alguna manera, tots els espectadors ens convertim en ‘voyeurs’, que està plena de troballes, de girs, de surrealisme, com si ens endinséssim en un laberint metacinematogràfic que podria haver firmat Charlie Kaufman, al voltant de la neurosi o la ment escindida.