Fito Páez, un embriagador elixir de l’amor, 30 anys després

Del remolí del desamor va sortir un dia Fito Páez, salvat precisament per l’amor, en un àlbum regenerador d’ànimes, la seva i la del milió i escaig de persones que arribarien a comprar-lo. El disc, ‘El amor después del amor’, fa 30 anys, i el músic argentí li ret homenatge en una gira, transmetent-nos la seva força interior en concerts fogosos com el d’aquest dissabte a l’Auditori del Fòrum.

Páez tenia 29 anys quan va compondre aquelles cançons, creades després del final d’una relació (amb Fabiana Cantilo) i davant l’inici d’una altra (amb Cecilia Roth), i ara, als 59, es mira en el seu mirall i sembla utilitzar-les com a carta de navegació. Van reviure amb un tractament de luxe: banda extrallarga (vuit músics, inclosos tres metalls, i la veu adjunta de Mariela ‘Emme’ Vitale, filla del músic Lito Vitale), desplegament de vídeo i un guió generós, dues hores i quart de recorregut per cada una d’aquelles 14 cançons (de les quals 10 es van publicar en ‘single’) i 8 més de propina.

El cor i l’ànima

Vertiginós carrusel, s’ha de dir, encapçalat pel tema titular amb una tornada que repeteix, com una màxima enredada en l’espiritualitat del gòspel, que «‘nadie puede, y nade debe, vivir sin amor’». Déu i la imatgeria cristiana van flotar en algunes cançons, embolicant la sensualitat amb una aura mística com ho faria Prince, ja fos en la delicada arquitectura de ‘La Verónica’ o el funk-rock de ‘Tráfico por Katmandú’.

Notícies relacionades

Les estrenes en plataformes de desembre: Michelle Pfeiffer, Kate Winslet i Santiago Segura tornen per Nadal

Els ‘textos explícits’ i l’encant del dolentot

El repertori era de llegenda i cada número arrossegava la seva pròpia història: ‘Pétalo de sal’, reflex de l’amistat amb Luis Alberto Spinetta, l’enlluernament produït per la musa en ‘Un vestido y un amor’, o la connexió amb la tradició popular a ‘Detrás del muro de los lamentos’, peça que va gravar amb la veu de Mercedes Sosa. Bolcant-se en cada estrofa i cada síl·laba, un Fito Páez posseïdor d’un do per transmetre, i que com autor hereta tant l’emotivitat d’un Litto Nebbia com el punt de rock’n’roll de Charly García (aquí va arribar la guitarrera ‘A rodar mi vida’).

Consumat el repàs del disc, el de Rosario va arrodonir la nit amb una selecció en què, a més d’unes quantes partitures de capçalera (‘Al lado del camino’, ‘Yo vengo a ofrecer mi corazón’ o ‘Mariposa tecknicolor’), es va dignar a rescatar una peça cruenta, ‘Ciudad de pobres corazones’. Composició irada que va crear el 1987 arran de l’assassinat de la seva àvia i la seva tieta àvia, va avançar a llargues i sinistres gambades, reflectint l’amargor que hi pot haver sota el més bonic repertori de cançons d’amor.