Fundación Tony Manero, un devastador últim ball a l’Apolo

Moltes nits de suors i galimaties, fent ballar la comunitat, precedien l’acte de comiat de la Fundación Tony Manero aquest divendres en un Apolo amb tot el paper venut des de feia mesos. I el grup barceloní les va invocar fent, per última vegada, allò que tan bé sap fer: activar el seu martell ‘funky’, amb múscul i seda, sense contemplacions, per retre honors al seu principi de sempre, el de «fer unitat al voltant de la música disco», com ens va recordar el guitarrista, Lalo López.

La Fundación Tony Manero va sorgir el 1996 amb aires d’homenatge irònic en l’era daurada discotequera, gairebé fa dues dècades. Però d’aquell fenomen urbà, que es va fortificar en sales com Bikini (on va gravar el seu primer àlbum a base de versions), va sortir una carrera amb marca pròpia, capacitat d’evolució i ‘hits’ de la seva collita. Molts procedeixen del seu segon disc, ‘Looking for la fiesta’ (2000), el més citat a Apolo, amb vuit cançons. Números com ‘T. F. P. (Tropical funky president)’, ‘No more chico encantador’ i ‘Conmotion’, que ens van saludar amb tota l’artilleria instrumental, inclòs l’indispensable trio de metalls.

Soul de barri

Parlem d’un grup que té un repertori que no contempla balades, ni sets acústics, ni trucs pensats per dosificar l’energia. Amb ells tot és fibra, una pujada contínua a compte de diferents accents de la música ballable d’una era, incloent-hi el diàleg electrònic contemporani (l’àlbum ‘Click!’, del 2005, del qual va sortir ‘Sube el tocadiscos’) o el so ‘boogie’ dels primers 80 (els temes ‘Disco para adultos’, 2020). Substanciosa (tot i que breu) va ser la falca de l’ambiciós projecte multidisciplinari ‘Pandilleros’ (2009), el seu ‘West side story’, banyat en soul ‘blaxpoitation’ i cine quinqui.

La Fundación es va tornar a posar el públic a la butxaca amb el doblet de ‘frontmen’, Miguelito Superstar i Paquito Sex Machine. Només es van posar una mica nostàlgics quan, cap al final, van celebrar haver viscut «un somni» al llarg d’aquests 26 anys. Va tancar el set amb el tema titular del concert, ‘Se acabó lo que se daba’, i la tanda de bisos va afegir un valuós temps afegit, potser intentant retardar dramàticament el crepuscle.

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

Última trucada per a ‘United soul’ i ‘Chungo de quitar’, aquesta amb dos convidats de la família, el teclista Mantecao i el guitarrista Comandante Loperena. I per a ‘Supersexy girl’, precedida amb una picada d’ullet a Donna Summer i el seu ‘Last dance’, orientant la brúixola cap a les seves fonts d’inspiració.