Els avantatges de llegir a Alemanya

No estic en el càsting d’un ‘talent show’ televisiu ni intentant aconseguir un paper en una pel·lícula, sinó a la porta d’una llibreria al centre d’Aquisgrà, just davant de la catedral on l’home que va reinventar Europa dorm el son etern. Mentre Carlemany fa la migdiada jo miro la porta de l’establiment: 15 euros a canvi de veure llegir durant una estona un escriptor de Barcelona, rotundament desconegut aquí, que podria tranquil·lament, si l’hi demanessin, passar la safata de tapes o la mopa per compensar tanta atenció. Al pòster amb la seva foto, s’anuncia que les setanta entrades es van esgotar fa dos dies. I això mateix passarà en els esdeveniments que té per davant: és estrany, el fet no alimenta la seva vanitat en absolut (i això que aquesta es pot inflar amb més felicitat que un flotador en una piscina, però sap que no han vingut tant per ell), sinó que li dispara reflexions que tenen a veure amb el valor que se li dona a la literatura a cada país.

L’escriptor, per un moment, es deixa portar per un exercici que ha fet altres vegades. Com, per exemple, quan veu tatuatges de lletres japoneses als bíceps d’un grup de mansos de Vic (és només un exemple, canviïn-ho si són de Vic) que ha vingut a Barcelona per a un comiat de solter i es pregunta si, potser, només potser, hi haurà a Kyoto un grup de joves toquiotes que als braços portin tatuats versos i sintagmes com «Rosa d’abril morena de la serra» o «Força al canut». En aquest cas, l’escriptor imagina què passaria si un autor alemany aterrés a Barcelona i volgués cobrar perquè el veiessin llegir. «Que si vull o que si tinc», respondria potser el públic, perquè molt probablement no hi aniria ni cobrant. A l’autor alemany, o a la seva editorial, li costaria molt aconseguir atraure una quantitat de públic raonable que inclogués el mític personatge anomenat Tato que sol aparèixer a tot arreu (tret de les presentacions de llibres).

L’escriptor barceloní, ja va sent hora de dir-ho perquè això no és ‘Tristram Shandy’ (on el prota apareix quan la gent ja se’n va), soc jo. I tota aquesta arrencada és l’eco del xoc cultural després de portar dues setmanes viatjant a Alemanya per promocionar la traducció de la meva novel·la allà. Al·lucinant amb l’interès que desperta allà no només la lectura, que seria més normal, sinó el fet de veure un tio llegint.

Avui, sense anar més lluny, torno de la Fira de Frankfurt, on Espanya ha sigut aquest any país convidat. Desenes i desenes d’autors espanyols hi hem viatjat (les fires tenen sempre alguna cosa de viatge d’escola salesiana, però també d’invasió bàrbara) i assumeixo que a tots ens ha impactat el mateix, mentre parlàvem, firmàvem o somrèiem molt al quiosc de Franziskaner o davant algun lector local.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

En aquest cas, el que és veritablement destacable (almenys per al principiant que firma aquestes línies) ha sigut comprovar com la gent acudeix a una lectura com qui va a un concert, un espectacle de titelles o el cine. De vegades, com em va passar dissabte, a l’hora que la resta de la ciutat s’emborratxa. Com riu moderadament aquest públic, de vegades amb rialles i d’altres amb cautela, i com compra al final el llibre, no com a ‘souvenir’, sinó perquè veritablement el llegirà si no l’ha llegit ja.

Després de comprovar això, un endrapa un ‘currywurst’ o un Schnitzel en un bar turístic, amb una cervesa suau com la brisa en una muntanya màgica, i té gust de glòria, d’ambrosia, de 25 estrelles Michelin. I pensa: «De veritat, gràcies per convidar-nos». Sí, sisplau, truqueu-me quan vingueu a Barcelona. Porteu-nos autors del vostre país, sí. I, per una vegada, ho diu veritablement de debò.