Centenari de l’escriptor francès

Proust, un més de la família

Valèria Gaillard fa 14 anys que tradueix ‘À la recherche du temps perdu’, la novel·la més llarga que s’ha escrit mai, amb prop d’1,5 milions de paraules

Proust, un més de la família

ARCHIVO

1
Es llegeix en minuts
Valèria Gaillard

Fins i tot la meva filla Alina, de nou anys, fa figurar «Pust» en els seus dibuixos infantils, i és que l’escriptor francès forma part de la nostra família a la manera d’un parent absent, però poderós, la memòria del qual s’ha de mantenir sempre viva. La bibliografia proustiana envaeix la biblioteca de casa mentre Proust ens mira burleta des dels seus vint i pocs anys.

Vaig començar a traduir al català l’autor francès per iniciativa pròpia cap al 2008 en un exercici d’interpretació que s’assembla més a un habitar que a una operació textual. Catorze anys. A favor meu puc argüir que À la recherche du temps perdu és la novel·la més llarga que s’hagi escrit mai, amb prop d’1,5 milions de paraules, i que, en el dia d’avui, el camí ja va de baixada.

Notícies relacionades

Efectivament, fins ara han sortit els quatre dels set volums –Pel cantó de Swann, A l’ombra de les noies en flor, El costat de Guermantes i Sodoma i Gomorra– amb l’editorial Proa, i actualment estic treballant en el cinquè, La prisonnière. Cada nou títol presenta un festival de reptes lingüístics que posa a prova la paciència de qualsevol traductor, per molt proustià que sigui. El pols és allà, amb la sintaxi, amb la prosòdia, amb les imatges, amb tot un magma literari que s’ha de restituir en la llengua d’arribada sense fer massa destrosses. Buscant la veritat de cada frase, amb artesania, amb amor.

Una vegada compresa l’estratègia proustiana de «sobrealimentar» la frase a partir del centre per donar-li la forma d’una fletxa (una fletxa que, cert, arriba a la seva diana després de fer uns quants tombs), la tasca s’aclareix. Després de tants anys, teixir el fil d’aquestes frases que cobreixen amb capes de sentit l’existència humana no ha deixat de constituir un plaer. Gaziel deia que Proust era el «genial miner de l’esperit». Traduir-lo és tocar or.