Festival de Sitges
Velasco Broca: «Deixo el curtmetratge. ‘Alegrías riojanas’ és l’últim»
El prestigiós i premiat director de cine experimental presenta a Sitges ‘Alegrías riojanas’, pel·lícula de 28 minuts amb què tanca la seva carrera en el format curt abans de saltar, per fi, al llargmetratge amb el seu projecte ‘El futuro testamento’.
Velasco Broca tenia 4 anys quan els seus pares van obrir el primer videoclub de la ciutat de Logronyo el 1982. «Crec que el ‘flow’ de les meves pel·lícules ve d’allà», recorda aquest director, definit al seu dia pel periodista Philip Engel, de manera molt encertada, com «el professor Bacterio de l’altre cine espanyol». Com és natural, els seus pares no li deixaven veure segons quines pel·lícules de terror, però ell, només amb la caràtula del VHS, la cara del monstre i la sinopsi, ja es muntava la història al cap. «El meu cine, en efecte, té alguna cosa d’això: de fotograma amb sinopsi, amb una història que es desenvolupa no com en les pel·lícules convencionals, sinó com en la imaginació d’un nen», relata Velasco Broca, de visita a Sitges per presentar el seu últim curt, ‘Alegrías riojanas’. I això d’últim és literal: mai no rodarà un film en aquest format. Després de gairebé 25 anys d’exitosa carrera en el curt, Velasco Broca es passa, per fi, al llarg.
Acabada de premiar en el Fantastic Fest d’Austin, ‘Alegrías riojanas’ és, d’alguna manera, la preqüela d’aquest llarg, que està en fase de producció i que es titularà ‘El futuro testamento’. «S’ha acabat això dels curts. No em veig fent-ne més. ¿Un altre de curt de Velasco amb 50 anys? Au va, home, va. Això del cine per a mi no ha sigut un negoci, més aviat una afició, i per això sempre m’he considerat un cineasta amateur. He decidit que deixaré de ser-ho. ¡Vull que la gent vegi les meves pel·lícules!», exclama el director i muntador, mestre d’un tipus de cine rar, fascinant híbrid de costumisme i ciència-ficció, refractari a la narrativa convencional, rodat gairebé sempre en blanc i negre i pel·lícula analògica, deutor tant de José Val del Omar com de Philip K. Dick o de Robert Bresson.
Adeu a la precarietat
Més enllà del geni, el talent i els premis, hi ha hagut, també, moltes necessitats en la carrera de Velasco Broca, en la qual destaquen gemmes de l’estrany com ‘Der Milchshorf / La costra láctea’ (2004), ‘Avant pétalos grillados’ (2007) i l’excepcional ‘Nuestra amiga la Luna’ (2016). Entre una cosa i l’altra, Broca mai no havia pogut tirar endavant un llargmetratge i sembla que per fi ha arribat el moment. «S’ha acabat. Prefereixo fer una pel·lícula cada vuit anys, ser menys productiu, però que sigui la pel·lícula que ‘he somiat’ fer, no la que ‘he pogut’ fer», diu el director, que renega de la precarietat com a motor creatiu. «Moltes escoles de cine aposten pel ‘do it yourself’ i crec que això li treu ambició a la gent. Cal lluitar per tenir mitjans econòmics, perquè sense mitjans és difícil fer la pel·lícula que tens al cap. Sense diners, ‘Alcarràs’ no hauria pogut ser la pel·lícula que és avui. Això és així».
El brigadier de l’Avern
Notícies relacionadesTornant a ‘Alegrías riojanas’ (que es projectarà dilluns a l’Auditori com a saborós aperitiu d’‘Incroyable mais vrai’, d’un altre fascinant marcià, com ho és Quentin Dupieux), és cent per cent Velasco Broca: una estranya història de 28 minuts sobre un oftalmòleg a qui atropella un cotxe sense haver sigut absolt en confessió i l’ànima immortal del qual serà llançada a un purgatori d’aspecte medieval poblat de grotesques criatures, entre aquestes, Sargatanas, brigadier de les milícies de l’Avern. A partir d’aquesta premissa incomparable, Velasco Broca dona curs a la seva imaginació en forma de coves plenes de calaveres, nens alienígenes jugant al Simón, estances atapeïdes d’aparells de gravació i reproducció analògica dels vuitanta (cassets, videocàmeres, discos de vinil i tocadiscs) i gent parlant, perquè, sí, en italià. El nom del curt, precisament, no fa al·lusió a cap ball regional de la Rioja, com es podria pensar, sinó a un tipus de pebrot autòcton, d’aspecte similar al del piquillo, però picant de manera endimoniada, «del mateix color i del mateix estil ‘hot’ picant que el dimoni Sargatanas», segons el director, que confessa que li agrada molt: «En menjo quatre flascons al mes. M’encanta el picant».
Velasco Broca adverteix que ‘El futuro testamento’ serà una altra cosa. «No voldria ser presumptuós, és clar que no, però crec que ‘Alegrías riojanas’ és com ‘Cabeza borradora’ de Lynch, i ‘El futuro testamento’, ‘L’home elefant’. Ningú no em creu quan ho dic, perquè la narrativa dels meus curts sempre ha sigut molt experimental, però us asseguro que el llarg serà més convencional, tot i que amb el meu estil: estarà basat en la narrativa del cine negre, el terror gòtic i la ciència-ficció dels anys quaranta i cinquanta. Serà com un viatge en el temps, com una pel·lícula de llavors, però el 2024, que és quan, si tot va bé, s’estrenarà». Per aconseguir-ho, Velasco Broca s’ha envoltat d’un equip que intentarà posar-lo «en cintura», una mica com quan Mark Frost intentava baixar a la Terra les boges fantasies visuals de Lynch mentre feien ‘Twin Peaks’: «És així, amic. Estic coescrivint el guió amb gent bastant ‘mainstream’».
