‘Riccardino’, d’Andrea Camilleri: l’últim Montalbano

 Poc després de les sis el telèfon torna a sonar. En aquesta ocasió és Catarè per informar-lo d’un assassinat. En ple carrer, dos trets a la cara. I casualitat de casualitats, el finat no és ni més ni menys que el ja famós Riccardino, que pel que sembla va ser abatut al cap de pocs segons de finalitzar la seva trucada a Marinella.

 ‘Riccardino’ és el tancament de la sèrie del comissari Montalbano, una sèrie formada per un total de 33 novel·les publicades entre el 1994 i el 2022. Aquesta última, com havia anunciat Andrea Camilleri fa anys, estava escrita i guardada en un calaix a l’espera de la seva mort. Com podem llegir en les notes finals del llibre, aquesta obra va ser acabada el 2005 i retocada el 2016, així que tanca la sèrie però no seria en realitat l’última que ha escrit el novel·lista italià.

 Ja des de les primeres pàgines del llibre podem percebre en el personatge el cansament de l’autor. Tenia ja 80 anys i pensava que ja no n’hi quedaven gaires més. Malgrat això, van ser 18 les novel·les que van sorgir de la seva ploma després de redactar ‘Riccardino’. Fet que no deixa de ser sorprenent en un escriptor tardà, ja que no va començar aquesta faceta de la seva vida fins als 53 anys.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

 ‘Riccardino’ atorga un tancament de nivell a un dels personatges més icònics de la literatura italiana. Com han fet molts d’altres prèviament –impossible no pensar en el joc de Carlos Zanón amb la seva novel·la sobre Pepe Carvalho ‘Problemas de identidad’ pels paral·lelismes entre tots dos protagonistes–, Camilleri introdueix l’autor dins de la intriga d’aquesta obra. Un joc metaliterari en què el personatge i el creador comparteixen impressions sobre temes tan interessants com la rellevància del gènere negre, el paper que la crítica té en aquesta visió i el pes de la construcció d’una bona història.

 A banda d’això, un Montalbano impecable. Encara avui resulta sorprenent –després de tantes entregues– la complexitat de les seves trames, la qualitat dels seus diàlegs, el rerefons social de les seves històries, i tot això conjugat amb un humor que era marca de la casa. Malgrat la brevetat de les seves novel·les (al voltant de 250 pàgines), això no li impedeix poder dedicar-ne 20 –dos capítols complets– a l’interrogatori dels tres sospitosos, amb cura i detall. No existeix la pressa en els seus llibres, i sempre queda temps per dinar a la ‘trattoria’ de l’Enzo o per fer un tomb fins al moll i aclarir les idees davant el mar.