Christophe Honoré o el sentimentalisme a tota costa

Notícies relacionades

El paper de la moda en la detenció de Maduro

La comunitat sorda, al centre

És, segons ha confessat el mateix director, la seva pel·lícula més autobiogràfica, i reflexiona sobre assumptes com el final de l’adolescència, el dol, la soledat i la depressió a través del retrat d’un jove de 17 anys la vida del qual s’enfonsa després de la sobtada pèrdua del pare. A mesura que combina el relat cronològic d’aquest procés amb una successió aparentment aleatòria de monòlegs reflexius que el protagonista ofereix assegut davant la càmera des d’un temps narratiu posterior, ‘Winter Boy’ exhibeix un amanerament i una afectació que denoten certa desesperació per transmetre melancolia i intensitat dramàtica.

Com fa dues dècades que demostra, a més, Honoré està lluny de ser el més centrat dels narradors. Algunes escenes funcionen com pàgines de guió a mig arrencar, i d’altres es prolonguen fins a resultar extenuants. I el desinterès creixent per la lògica que va evidenciant fa que, malgrat anar acumulant desgràcies i moments suposadament climàtics, la pel·lícula perd manxa de forma incontenible. En suma, doncs, ‘Winter Boy’ ofereix poc més que arguments per posar en dubte les expectatives que un dia van erigir l’autor de ficcions com ‘Mi madre’ (2004) i ‘La belle personne’ (2008) en hereu legítim de la ‘Nouvelle Vague’. La interpretació que Binoche ofereix, això sí, és magnífica.