Joe Crepúsculo: «Les cançons són coses estranyes»

El seu ‘Trovador tecno’, que va sortir a l’abril, es reedita en versió ‘deluxe’ amb un tema inèdit i tres remescles (sortirà el 16 de setembre). ¿Què el mou a treure aquesta nova versió de l’àlbum?

La versió ‘deluxe’ és una cosa molt d’ara: com que el temps passa molt ràpid i en una setmana sembla que hagi passat un any, és una manera de donar-li una segona vida al disc. Potser molta gent no se’n va assabentar quan va sortir perquè estava escoltant l’àlbum de Rosalía, que és normal.

La cançó nova es titula ‘Barcelona’. ¿Per què la tornada diu «‘bienvenido a Barcelona, una ciudad que crece pero no se desborda’»?

Perquè creix amb contenció, tot i que depèn del moment, però amb el turisme sí que es desborda una mica.

¿Com veu Barcelona des de la seva actual residència a Madrid?

Des de la distància. El 2011 o el 2012 vaig marxar de Barcelona a Mallorca i després a Madrid, i quan torno a Barcelona el meu punt de vista és de qui ve de fora. La meva visió no és completa. Sé que es parla del turisme incontrolable i que potser Barcelona hagi perdut el lideratge cultural, però jo, sincerament, hi vaig a tocar i a veure el meu pare. Volia dedicar una cançó a Barcelona, perquè quan hi vaig m’ho passo bé. És un himne a la meva ciutat natal, una ciutat a la qual estimo. No té per què expressar res de bo ni dolent. Les cançons són coses estranyes.

¿Què vol dir?

Sempre veig la cançó com una flor dins d’un vidre. No et deixa expressar-te del tot bé. Són quatre frases que dius. ¿Qui té la capacitat d’escriure alguna cosa allà?

El seu és un ‘tecno’ sense hac. ¿Queda lluny l’escola de Detroit de Jeff Mills i companyia?

El que jo faig és música pop, unes estrofes i una tornada, tot i que algunes cançons tendeixin al bakalao o tinguin base flamenca. Però això són etiquetes en les quals la gent ni tan sols es posa d’acord.

I aquests tres ‘remixos’, ¿creu que porten el disc a una altra direcció o els veu més aviat com a ‘bonus track’?

Són allà perquè gent aliena al disc tingui l’opció de donar el seu enfocament. El ‘remix’ és deixar entrar algú a casa teva i que et regiri les coses o et decori una habitació. Dona una altra perspectiva al disc. M’entusiasma el que fa, per exemple, Putochinomaricón, que porta el tema a una cosa més xula, a l’estil PC Music.

¿Què és per a vostè un trobador i què li agrada d’aquesta figura?

Algú que utilitza la música d’una manera popular, anant de poble en poble tocant les cançons amb la guitarra i explicant històries que es converteixen en un tradició oral. Veig aquesta referència en el trobador antic. M’agrada agafar una cosa medieval i una altra futurista en un ambient com a apocalíptic, com si hi hagués hagut un cataclisme elèctric i el trobador fos per allà cantant ‘El ritmo de la noche’ amb un acordió.

¿L’han influït els cantautors?

És clar, als meus pares els agradava des de Dylan fins a Aute. Els porto marcats a foc. En aquest disc hi ha una picada d’ullet a Dylan: la melodia de ‘Pensar el tiempo’ és paral·lela a la de ‘Hurricane’.

L’àlbum desprèn un halo de desenfrenament postpandèmic. ¿Continua sent oportú ara que el món s’ha tornat a enrarir?

No sé fins a quin punt és tot tan diferent. Pensàvem que quan sortíssim de la pandèmia estaríem com abans. No ens imaginàvem la guerra, la crisi, el problema de l’energia i tot això. És veritat que el món ha seguit cap endavant. Ha sigut un dels estius més bèsties quant a festivals i concerts. Vivim en un present en què tenim por contínuament. Crec que els interessa estar tota l’estona ficant-nos por: compte, que ve la guerra, compte amb l’hivern... No paro de veure notícies com aquestes. Sembla que ens hàgim de tirar per la finestra tota l’estona. Posar-nos en un estat mental de por els va bé per tenir-nos controlats.

¿A qui?

Hi ha els guillats de les conspiracions, però òbviament hi ha els que manen, els mitjans de comunicació, les grans empreses, la gent que ven els productes que comprem.

Un dels temes del disc, ‘El tren de la bruja’, parla d’això: «‘Hay que tener miedo a tener miedo’».

És això. De vegades la por ens paralitza i ens impedeix fer el que realment volem fer.

¿Ha aconseguit viure superant aquesta por?

M’encantaria dir-te que sí, que soc una persona superguai, però no, tot això em fa por i em paralitza. Potser per estar preparats caldria haver viscut una guerra o moments molt difícils. Hi ha una idea que vaga per allà: que hem arribat a un punt culminant d’estabilitat a partir del qual tot decaurà. És desconcertant.

Deia que aquest havia sigut un dels seus estius «més bèsties» en matèria d’actuacions. Doncs quina sort.

La primavera ho va ser amb els concerts en sala i l’estiu, amb els festivals: hem tocat a Wamp Up, Sonorama, Low... És bonic veure que n’hi hagi tants i que hi està havent canvis. Estem veient un canvi generacional en el públic i en les coses que van sortint, i això m’agrada.

¿Vaticina que es ficarà en el trap un dia d’aquests?

Hi ha una ruptura allà, un llenguatge nou, tot i que el trap ja fa molts anys que sona. Però alhora hi continua havent un rock i un punk molt semblant al que es feia abans. Però el trap me’l miro de lluny. Em sembla molt bé, però no crec que mai «trapegi». No em veig amb aquesta jaqueta.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable