Festival de cine
La ‘inadaptable’ novel·la ‘Ruido de fondo’ es fa per fi pel·lícula en la Mostra de Venècia
La versió de l’obra de Don DeLillo firmada per Noah Baumbach potser hauria requerit més atreviment formal
Quatre llargmetratges marcats amb el segell de Netflix, déu-n’hi-do, competeixen aquest any a Venècia. I en aquesta aclaparadora presència del gegant de l’‘streaming’ en el certamen –estretament relacionada amb el veto que, per motius tant de lògica industrial com d’arrogant tossuderia, fa anys que li imposa el Festival de Cannes– pot veure’s una estratègia conservadora per part dels programadors de la Mostra o, dit d’una altra manera, una voluntat d’anar a allò fàcil. Però el cert és que ‘Ruido de fondo’, la pel·lícula de Netflix dirigida per Noah Baumbach i protagonitzada per Adam Driver i Greta Gerwig que aquest dimecres s’ha encarregat d’inaugurar la Mostra, no té res de fàcil. I per provar-ho només cal fixar-se en el model literari que la inspira: la novel·la homònima que va suposar la consagració de Don DeLillo, en la qual el sovint citat com a «gran escriptor nord-americà» va meditar amb implacable ferocitat sobre el lamentable estat de l’Amèrica moderna.
De fet, amb la mera existència de la pel·lícula n’hi hauria prou per respectar-la i admirar-la, considerant tots els esforços vans que s’han succeït en les dues últimes dècades per portar a la pantalla un llibre, a parts iguals venerat i temut per la seva profunditat i envergadura, que fins ara molts consideraven inadaptable al cine a causa tant de la personalíssima prosa de DeLillo –embolcallada de monòlegs interiors i abstraccions postmodernes– com de la càrrega filosòfica que porten els personatges i la història. En aquest sentit, convé recordar les dificultats a les quals Baumbach va haver d’enfrontar-se durant el rodatge –la mort de tres membres de l’equip de filmació per malaltia, sobredosi i suïcidi, respectivament, un pressupost que es va disparar fins als 140 milions de dòlars– i que van fer que alguns temessin que el projecte estigués condemnat a no fer-se realitat.
Múltiples gèneres
Protagonitzada per un professor universitari especialitzat en Hitler la vida del qual i la de la seva nombrosa família suburbana es veuen empeses al punt del col·lapse quan un accident provoca una fuita tòxica a l’atmosfera, ‘Ruido de fondo’ funciona alhora com a sàtira, ‘thriller’, relat de terror, distòpia apocalíptica, ‘sitcom’ familiar i disquisició metafísica. I mentre alterna aquests gèneres retrata una societat els membres de la qual es mantenen distrets i sotmesos pels productes que se’ls ofereixen als supermercats, per la saturació mediàtica, per les drogues de les quals són dependents i, en general, per tot el que compon la fal·làcia del somni americà, un món en el qual permanentment sonen el rugir del trànsit i el rumor de gent que parla i parla principalment per generar desinformació i escoltar el so de la seva pròpia veu i que mentrestant miren, sense èxit, d’oblidar la seva paralitzant por de la mort.
Poc radical
L’actitud de la nova pel·lícula davant el seu model transcendeix el mer respecte per situar-se a prop de la reverència. Igual que va fer David Cronenberg a l’adaptar a la pantalla una altra de les ficcions úniques de DeLillo, ‘Cosmopolis’, Baumbach reprodueix pràcticament intactes bona part dels diàlegs de la novel·la, perquè són tan precisos que la mínima alteració comportaria un perjudici i perquè l’allau d’aforismes que l’escriptor posa en boca dels personatges són un vehicle essencial per als constants canvis tonals del relat. En bona mesura gràcies a aquesta fidelitat, ‘Ruido de fondo’ aconsegueix ser absurda, i tràgica, i caricaturesca, i inquietant, i hilarant, i sovint se les arregla per passar d’una d’aquestes facetes a la següent en gairebé uns segons de metratge.
No obstant, al veure-la és inevitable sentir que Baumbach no és el director més naturalment adequat per adaptar un treball literari com aquest, malgrat que en la seva filmografia prèvia ja ha mostrat la seva habilitat única per retratar homes neuròtics, hiperarticulats i narcisistes. Per fer justícia a l’heterodox mètode narratiu de DeLillo, en el qual es detecta la influència d’algunes de les pel·lícules de Jean-Luc Godard de finals dels 60 –l’escriptor és un cinèfil voraç–, hauria fet falta un director més inclinat que ell a la radicalitat formal. D’altra banda, ¿hauria disposat una versió més radical d’aquesta pel·lícula del considerable suport financer que li ha proporcionat Netflix?
Notícies relacionades
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
