Novetat editorial

Frank Zappa, de geni intocable a malvat oblidat

El crític Quim Casas rescata en un llibre el llegat del controvertit músic de Baltimore, una figura omnipresent als anys 70 que ha quedat descaradament relegada en les últimes dècades

EPC

Quan el 1986 el crític de cine i música Quim Casas va escriure una ressenya poc entusiasta del disc de Frank Zappa ‘Jazz in Hell’ per a una revista barcelonina, li van caure pals per tots costats. «Em deien: ‘¿Com se t’acut ficar-te amb Zappa?’. En aquella època era, per a molta gent, un geni intocable.» 36 anys després, Casas acaba de publicar un llibre sobre el músic de Baltimore (‘Zappa’, Redbook Ediciones) i explica que, al comentar el projecte amb col·legues i coneguts, la gran majoria reaccionaven preguntant-li si s’havia begut l’enteniment. L’anècdota il·lustra amb precisió una veritat incontestable: poques accions s’han devaluat tant en les últimes dècades en la borsa del prestigi musical com les de Francis Vincent Zappa (1940-1993).

«Ha passat de ser Déu a ser absolutament menystingut», assenyala Casas. El músic iconoclàstic que en la segona meitat dels 70 omplia estadis, despatxava munts de discos i era una presència gairebé ineludible en el debat cultural i polític i en l’imaginari pop (el cèlebre pòster amb una imatge de Zappa assegut en un lavabo es venia a El Corte Inglés), és avui poc més que un breu paràgraf, i no necessàriament amable, en la història de la música rock. «És molt difícil explicar per què ha baixat tant l’apreci per la seva figura, especialment per la seva música», admet Casas, que, tot i així, s’atreveix a apuntar una sèrie de possibles raons per a aquest descrèdit.

Una obra inabastable

La primera, la inabastable magnitud de la seva obra. En vida, Zappa va publicar 19 discos amb el grup The Mothers of Invention i 44 més al seu nom (molts són dobles i fins i tot triples). Des que va morir, el desembre de 1993 com a conseqüència d’un càncer de pròstata, no han deixat d’aparèixer noves referències amb preses inèdites, versions alternatives, gravacions amagades i col·laboracions. «Va produir una barbaritat i ho publicava tot, sense filtre, per això té bastantes peces pèssimes que han perjudicat molt la valoració que es fa de la seva obra».

Un altre aspecte que li ha restat força punts és la seva personalitat esquerpa, gens complaent, trufada sovint de comentaris ofensius i actituds que actualment no dubtaríem a qualificar de sexistes, si no obertament misògines. «Sens dubte, avui no passaria la més mínima prova de correcció política i alguns dels seus pronunciaments, especialment sobre la seva relació amb les ‘groupies’, són inacceptables –concedeix Casas–. En aquest terreny, els seus «pecats» no poden comparar-se als de Harvey Weinstein, Kevin Spacey i Roman Polanski, però sens dubte figuraria en la llista dels artistes potencialment cancel·lables».

Malgrat tot, assegura l’autor de ‘Zappa’, el llegat de l’home de la melena arrissada, bigoti descendent i la mitja perilla mereix una revisió i una reivindicació. Aquests són alguns dels seus arguments.

Va ser un músic sense fronteres

Si la llibertat i l’originalitat són valors que han de cotitzar a l’alça en el món de l’art, hi ha raons de sobra per reconèixer els mèrits de l’obra zappiana. Des dels seus inicis, el músic de Baltimore va dinamitar les fronteres del rock and roll clàssic per transitar per tota mena de gèneres i registres i amalgamar-los en discos i cançons que encara avui sorprenen per la seva audàcia i singularitat (també per la seva raresa). «Potser sí que barrejar el jazz d’avantguarda, el ‘doo-wop’, la ‘Ionisation’ d’Edgar Varèse i el rock and roll va donar com a resultat una obra molt marciana i poc accessible –comenta Casas–, però aquesta combinació d’estils aparentment molt allunyats entre ells és la base de molta música contemporània».

Va qüestionar el discurs ‘hippy’ i es va acostar al punk

Quim Casas va descobrir Frank Zappa el 1979 a través de ‘Sheik Yerbouti’, un disc «furiós» en el qual l’aprenent de crític veia una inesperada connexió amb el moviment punk, llavors ja en retirada. «Una de les coses que em van enganxar a Zappa és que es quedava lluny del rotllo ‘hippy’, de la nació Woodstock i de tota aquella cultura, i aquest qüestionament em va semblar molt interessant en un músic de la seva generació». No era un distanciament filosòfic, sinó també musical. «A ‘Sheik Yerbouti’ hi ha cançons com ‘Broken hearts are for assholes’ i ‘I’m so cute’ que sintonitzen plenament amb el punk».

Tenia un ull envejable per reclutar músics

Zappa, tot sigui dit, mai va donar mostres d’excessiu reconeixement cap als instrumentistes que el van acompanyar en les seves nombroses i arriscades excursions musicals. «Són com micos ensinistrats», va arribar a dir. No obstant, sense les seves valuoses aportacions és molt improbable que el de Baltimore hagués arribat tan lluny. Quim Casas vol reparar aquest greuge en el seu llibre, en el qual dedica 20 pàgines a repassar de manera exhaustiva els perfils i èxits dels 52 músics que van passar per The Mothers of Invention. «Era una reivindicació necessària. És impensable la faceta ‘doo-wop’ de Zappa sense la contribució del cantant Ray Collins, per exemple. El multiinstrumentista Ian Underwod té una importància comparable a la de Zappa en la gravació de ‘Hot Rats’. I d’altres, com el pianista Don Preston o el violinista Sugar Cane Harris, són també excepcionals».

Va ser un guitarrista brillant

Notícies relacionades

En Zappa, tot resulta excessiu. També la seva faceta com a guitarrista, especialment a partir del moment en què va deixar enrere els Mothers of Invention. «El que sembla que ha arrelat és aquest excés exhibicionista –remarca Casas–, però em sorprèn que es parli tan poc de les seves virtuts amb les sis cordes. Potser no tenia un so tan característic i reconeixible com Hendrix o Neil Young, però va compondre peces interessantíssimes». Per a qui vulgui començar a comprovar-ho, l’autor de ‘Zappa’ recomana escoltar ‘Camarillo Brillo’, cançó de l’àlbum ‘Over-Nite Sensation’ (1973).

Va despertar consciències

Frank Zappa va representar a la perfecció el paper d’artista políticament compromès i ho va fer sempre des de la independència absoluta, fins al punt de resultar, sovint, contradictori. Es va enfrontar a la censura, als abusos policials i a les imposicions religioses, però també a l’esquerra més dogmàtica i fins i tot al seu propi públic. N’hi deu haver que pensen que aquest afany permanent de disparar contra tot i contra tots acaba resultant estèril, però només cal veure la profunda influència que va tenir en els moviments d’oposició democràtica en els països de l’esfera soviètica, on encara avui continua sent idolatrat, per entendre la seva importància.

Inicia sessió 0 Comentaris