‘Fire of love’: l’èxtasi kamikaze d’una parella de vulcanòlegs

La directora Sara Dosa va conèixer la història de Katia i Maurice Krafft quan estava treballant a Islàndia en el seu anterior treball, ‘The seer and the unseen’. Allà hi va trobar uns arxius sobre ells i va començar a estirar fil fins que va recopilar més de 200 hores de material, de gravacions, d’imatges, de fotografies en què el matrimoni transmetia tota la seva passió, i el seu coneixement, a l’hora de divulgar la vulcanologia d’una manera senzilla i al mateix temps impactant, atès el seu esperit absolutament kamikaze. «A mesura que m’endinsava en tot aquest metratge que Katia i Maurice havien anat registrant al llarg de la seva carrera professional me’n vaig anar enamorant. Tenien una relació única i la seva manera d’entendre la vida era també poc usual, perquè eren científics, però també veritables aventurers», explica la directora a EL PERIÓDICO. 

Triangle d’amor extravagant

A Dosa li interessava centrar-se en els seus tres personatges principals i les relacions que s’establien entre ells: Katia, Maurice i els volcans. Un triangle d’amor extravagant. Són moltes les raons per les quals ‘Fire of love’ no és un documental a l’ús, tot i que tingui el segell de National Geographic. La utilització creativa de les imatges a través del metratge trobat el converteixen en una peça fílmica exquisida, amb elements de la ciència-ficció, el cine d’aventures, l’‘amour fou’, l’experimentació formal i, també, la reflexió filosòfica i la poesia. 

I és que des que comença la pel·lícula, una veu, la de Miranda July, ens anirà endinsant en aquest univers de plaques tectòniques que xoquen, conduint-nos pels pensaments de Katia i Maurice de manera delicada, xiuxiuejant-nos els seus secrets i senyalitzant el seu apassionant itinerari vital al mateix temps que intenta posar de manifest alguns secrets insondables de la vida i de l’amor. «Sempre m’he sentit molt pròxima al treball de Miranda July, perquè totes dues explorem l’estranyesa. És una gran observadora de l’ésser humà, és capaç de captar la intimitat dels seus personatges i sempre hi ha un toc existencial en les seves obres. Vaig pensar que la seva veu era capaç de comunicar totes les capes que contenia la pel·lícula i dotar-la de sensibilitat», continua la directora. 

Sara Dosa volia fer una pel·lícula tan especial com els seus propis protagonistes, pioners en el seu camp, el de captar imatges dels volcans que mai s’haguessin vist abans. Per això va jugar amb tot el material que tenia a la seva disposició per compondre una espècie de simfonia procedent d’un altre planeta, potser Mart, per la constant presència del color vermell. 

La volta al món

La pel·lícula ens porta des de l’Etna i l’Stromboli, a Itàlia, fins a Islàndia; des del Nyirangongo, al Congo, fins al Krakatoa i el Galunggung, a Indonèsia; des del mont Santa Helena i el Nevado del Ruiz, a Colòmbia, fins a l’Unzen, al Japó, on van perdre la vida. Un itinerari apassionant farcit d’imatges magnètiques que ens ensenya el poder constructor i destructor de la terra. «Van dedicar part de la seva vida a estudiar els volcans grisos, que ells denominaven com a ‘assassins’, i van haver d’enfrontar-se a catàstrofes naturals que els superaven. Per això per a ells resultava fonamental entendre els volcans, per poder salvar vides». 

Notícies relacionades

Guerra civil versemblant

Un exercici de terror sense carisma

Visualment Dosa mira cap a l’estil d’avantguarda que van imprimir els directors de la Nouvelle Vague: les seves angulacions, els seus recursos, els seus plans, el seu segell autoral. La directora cita Agnès Varda, François Truffaut, Jean-Luc Godard i també Chris Marker. A més de les influències cinematogràfiques, també adquireixen una enorme importància les referències literàries. «Em vaig amarar de poesia a l’hora de fer el guió, sobretot de Rainer Maria Rilke, perquè escrivia sobre la soledat i l’èxtasi, sobre el sentit de transcendència que en aquest cas es troba tant al món físic i material [els volcans] com en l’amor».

Air: música guanyadora

La música de la banda Air també constitueix un element fonamental a l’hora de dotar la proposta d’una atmosfera líquida i evanescent, per descomptat, una mica marciana i còsmica, com si Katia i Maurice fossin una espècie d’exploradors de l’espai. «Des del principi vaig tenir clar que volia donar un toc retrofuturista a la pel·lícula, i que això havia d’estar present a la banda sonora. Vam pensar qui podia compondre la banda sonora i vam arribar a la conclusió que Air eren els més indicats. Vaig parlar amb Nicolas Godin i tot va encaixar, perquè recordava perfectament Katia i Maurice de la televisió, perquè van arribar a ser unes estrelles del mitjà. Així que em va confessar que per a ell havien sigut una enorme influència, i tot va encaixar. La música d’Air i la veu de Miranda July aporten una altra dimensió, perquè el metratge trobat pot ser limitat, però el que hi transmets, no».