Sempé, adeu al seu subtil, elegant i afilat llapis

Infància infeliç

Sempé, amant des de petit del jazz (somiava a ser pianista) va començar a dibuixar perquè «era més fàcil trobar un paper i un llapis que un piano», explicava. Als 18 anys va publicar al diari ‘Sud-Ouest’ del seu Bordeus natal el seu primer dibuix, del qual mai es va mostrar orgullós. No va tenir una infància feliç. Nascut el 1932, fill il·legítim després d’una aventura de la seva mare, com descobriria ja d’adult, mai va voler buscar el seu pare biològic. Va deixar l’escola als 14 i va falsejar la seva edat per allistar-se a l’exèrcit. Va fugir, als 18, de la seva humil família, apressada per problemes econòmics, i de les contínues i agres baralles entre la seva mare i el seu pare adoptiu, un comercial que venia llaunes de conserva. «No superes mai la teva infància. Intentes resoldre algunes coses, fer els records més bonics, però mai ho superes», diria ja octogenari. I va marxar a París i va treballar, entre altres coses, com a repartidor de vi enfilat a la seva bicicleta (una de les seves passions i imatge recurrent la de ciclistes en els seus dibuixos). 

Amb 21 anys va començar a treballar com a il·lustrador per a revistes com ‘Paris-Match’ i ‘Punch’, espai perfecte per als seus dibuixos de fi humor i crítica social; al llarg de la seva carrera col·laboraria habitualment en ‘L’Express’, ‘Télérama’, ‘Le Nouvel Observateur’ i ‘The New Yorker’, que des del 1978 va nodrir amb un centenar de portades. La primera reflectia un oficinista amb cos d’ocell que es debat entre escapar o no volant per la finestra, exemple dels dubtes de tants humans presoners de les seves pròpies existències. 

Amb el seu amic Goscinny

Però va ser una sèrie infantil la que el va llançar a l’èxit. Amb poc més de 20 anys va conèixer en una agència de premsa parisenca Goscinny, guionista de l’incombustible Astèrix, amb qui de seguida es va entendre i va forjar amistat. Amb ell, Sempé va il·lustrar en els 60 ‘El petit Nicolás’, que arribaria a vendre 15 milions d’exemplars en 45 països. Segons va afirmar ell mateix, l’èxit del protagonista, un nen burgès de la postguerra de França, es va deure que «va néixer passat de moda». En el personatge, afegia, hi va reflectir el seu costat esvalotador. «Les històries del Nicolas eren una manera de revisitar la misèria que vaig suportar al créixer mentre m’assegurava que tot havia anat bé», diria en una entrevista el 2018. 

Les seves vaporoses, delicades i boniques il·lustracions, de traç senzill només en aparença, a llapis o suaument acolorides amb aquarel·la, transmetien idees i estats d’ànim de tota mena de personatges normals i corrents, dones i homes, joves, adults i avis, sovint anònims –mestresses de casa, oficinistes, músics, ciclistes, metges, netejadores...–, que caminen per la vida, acompanyats de la seva soledat, la seva melancolia i les seves històries interiors. Amb ells i a través d’un humor subtil, elegant i intel·ligent, no exempt de tendresa, va desplegar Sempé una afilada ironia per disseccionar els absurds comportaments de la societat, que insta a treballar i consumir. Lamentava la violència i la brutalitat imperant i mai li va interessar l’actualitat política, que no va reflectir mai en els seus dibuixos. Però sí que hi va enaltir valors en què creia fermament, com l’amistat –«És una cosa meravellosa, però fràgil. Igual que la resta de sentiments humans. A excepció de la barbàrie»– i la bondat. 

«Amb ulls de nen»

Notícies relacionades

Del narrador com a ventríloc

Guerra civil versemblant

Ha manifestat el president francès, Emmanuel Macron que trobarà «cruelment a faltar la seva mirada i el seu llapis» i ha destacat la seva «tendra ironia, la delicadesa de la seva intel·ligència, el jazz». També lamentava la seva mort la ministra de Cultura, Rima Abdul Malak: «La seva tendresa, la seva poesia i les seves entremaliadures... Ens va ensenyar a mirar el món amb ulls de nen». 

A Espanya, en els últims anys, Norma ha publicat els gags d’‘Ellos’ i ‘Ellas’ i el volum ‘Sempé en Nueva York’ (si famoses són les seves escenes de París, no menys ho eren les de la Gran Poma, que va visitar en sis ocasions gràcies a la seva feina per a ‘The New Yorker’). Per la seva banda, Blackie Books ha anat recuperant títols (en castellà i català) com ‘Catherine’ (junt amb el Nobel Patrick Modiano), ‘Marcelín’ (el protagonista del qual no pot evitar enrojolar-se), ‘El senyor Lambert’ (mirall de l’atmosfera i sobretaules dels bistrots parisencs) i ‘El taller de bicicletes’, en què va crear Raoul Taburin, un reconegut mecànic de bicicletes que arrossega un secret inconfessable: per més que s’ha esforçat no ha pogut aprendre a muntar-hi. Un homenatge a la vocació d’una vida i al coratge per no deixar mai d’aprendre. «Dibuixar és un ofici que sembla senzill, però no ho és», afirmava un mestre impossible d’oblidar.