EL LLIBRE DE LA SETMANA

Neil Gaiman, el príncep de les històries

Els millors relats de 'Material sensible' es posen una màscara com ho feien els episodis més brillants de 'The Twilight Zone', per després arrancar-los-la de soca-rel

Neil Gaiman, el príncep de les històries
3
Es llegeix en minuts
Sergi Sánchez
Sergi Sánchez

Crític literari

Especialista en cinema i literatura

Ubicada/t a Barcelona

ver +

A un no li costa imaginar-se Neil Gaiman (Portchester, 1960) com The Sandman. A la seva criatura més cèlebre també se la coneix com el Príncep de les Històries, espècie d’ombra gòtica que se sentia tan còmoda amb túnica sinistra com amb samarreta i texans. I el seu esperit gravita sobre aquests contes, que disfruten posant un peu en universos reconeixibles per després desplaçar-los 10, 20 graus a la dreta, i revelar-nos la seva estranyesa. Cada conte és un somni robat, que sembla desplegar-se en un territori que està entre la vigília i la fase REM, i la suma de tots és també la de les fílies de Gaiman (Charles Dickens, Ray Bradbury, la sèrie Doctor Who, Sherlock Holmes, Wilkie Collins, Gene Wolfe, Arthur C. Clarke), la de la constitució d’un imaginari riquíssim i misteriós que sap que, com diu la moderna Ventafocs de Diamantes y perlas, «la bellesa és veritat i la veritat és bellesa».

    Com tement que el titllin de dispers, Gaiman vol unificar aquest heterogeni material, principalment publicat en revistes i antologies diverses, amb una introducció que serveix com a declaració de principis i quadern de bitàcola, ancorant cada conte en una anècdota o una explicació, tan detallada com prosaica, que el situa en el que sembla una constel·lació inabastable. Recomanem llegir-la com si fos un epíleg, per no revelar sorpreses que poden esguerrar la lectura, però serveixi com a exemple de la modèstia del seu autor.

    Això no significa que aquests relats no guardin els seus secrets: per posar dos exemples afins, que treballen la seva filiació amb la mitologia cèltica sense resultar derivatius, Un laberinto lunar i La verdad es una cueva en las montañas negras… travessen un univers opac i tenebrós on l’avarícia, el càstig, la pèrdua i el diàleg amb la mort adquireixen un sentit esotèric, il·luminat per la claredat expositiva de l’estil (no tan afortunat quan s’acosta a la poesia en el conte que obre la col·lecció, Cómo montar una silla).

Notícies relacionades

EL GIR FINAL / Diu Gaiman que els seus relats parlen de les màscares que tots portem. En certa manera, els millors de la compilació es posen una màscara com ho feien els episodis més brillants de The twilight zone, per després arrancar-los-la de soca-rel i sorprendre amb un gir final que ens parla de la complexitat moral de la condició humana, i de la seva capacitat per escapar de la realitat ensopegant sempre en la mateixa pedra. Penso en Naranja, estructurada com les 70 respostes en tercera persona a un qüestionari d’investigació per escrit del qual no coneixem mai les preguntes, o Lo que pasa con Casandra, en la qual el protagonista es troba amb una primera nòvia que mai va existir 20 anys després de la seva mentida, o Una historia de aventuras, on princeses asteques, abduccions i pterodàctils llisquen per la confessió d’una mare amb un sentit de l’aventura que es redueix a aparcar sempre al mateix lloc.

    Després dels seus homenatges a Harlan Ellison i Ray Bradbury, després de la seva adoració per la cultura popular i la literatura de gènere, Gaiman ens entrega als dominis d’aquesta foscor que es tanca en un armari o en el fons de la nostra imaginació. En la realitat hi ha l’element ominós, i és en aquest espai intermedi, que no té res de zona de confort, on disfruta escrivint, com un nen que intenta recordar els seus somnis amb els ulls tancats, tremolós de fred i curiositat. 

'Material sensible'

Neil Gaiman Trad. Laura Fernández Salamandra 396 pàgines. 20 €