‘Hadrian’, de Rufus Wainwright, no encén la flama del desig a Peralada

Inspirada en l’obra de Marguerite Yourcenar ‘Memòries d’Adrià’, lectura que va impressionar el jove Wainwright, ‘Hadrian’ se centra en l’últim dia de l’emperador d’origen hispà, quan, devastat per l’amor i el buit, recorda Antínous, el  bonic adolescent que li va conquistar el cor abans de morir en estranyes circumstàncies. A Peralada, com al Real, es va poder veure una versió semiescènica realitzada per Jörn Weisbrodt, marit del compositor, en què la història d’amor entre Adrià i Antínous –i les intrigues palatines i politicoreligioses que l’envolten– és remarcada, més aviat sobreremarcada, per una infinita successió de fotografies de Robert Mapplethorpe projectades sobre l’escenari, dotant al conjunt d’una explícita càrrega eròtica a base d’apol·línies musculatures masculines i membres virils. El recurs escènic, de tan reiterat i obvi, va acabar destorbant la comprensió del relat.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Si al Real, ‘Hadrian’ va enamorar el públic, d’acord amb les bones crítiques escrites i les ovacions recollides, no va ser el cas de Peralada, ja que en l’entreacte, part de l’audiència, potser allunyada en esperit de la seva agosarada proposta temàtica i escènica, va decidir desertar i deixar semibuit el pati de butaques. No va ajudar l’hora (l’actuació va començar cap a les 22.30) ni la durada, superior a les tres hores, però la immerescuda estampida va apagar la flama del desig homosexual entre Adrià i Antínous, deixant la nit una mica trista, desangelada.

En el terreny musical, Wanwright va demostrar que el seu idil·li amb la lírica no és el caprici d’un vanitós, sinó el treball conscienciós d’un compositor en tota regla. ‘Hadrian’ evoca el millor de la tradició operística dels segles XIX i XX (de Verdi a Bernstein, de Puccini a Janáček), i sent un treball amb alts i baixos, segurament a causa de la seva ambició d’obra més gran que la vida, va deixar darrere seu una estela de profunditat disfrutable, amb un notable elenc encapçalat per Thomas Hampson (poderós Hadrian), Santiago Ballerini (intens Antínous) i Vanessa Goikoetxea (magnífica Sabina). Els que es van quedar fins al final van regalar la seva merescuda ovació als artistes i, per descomptat, a Rufus Wainwright, que va pujar a l’escenari amb Weisbrodt, per expressar el seu agraïment amb les mateixes sabates vermelles –o semblants– que havia portat fa pocs mesos al Palau de la Música en el seu homenatge al musical ‘Annie’.