La Ludwig Band treu suc a la xafarderia

La Ludwig Band és dels grups que apareixen en les entrevistes al complet, els sis integrants, fidels a la idea del clan juvenil que va a l’una. El diàleg s’encreua, i les ocurrències d’un i altre, i tot això lliga amb la idea de conversa social que transmeten en el nou àlbum, Pel barri es comenta, a la venda des d’ahir. Un disc que "fa referència a la xafarderia, on totes les cançons van de ‘¡no saps pas què acabo de saber!’", explica el cantant i autor de les cançons, Quim Carandell.

Ja és el quart àlbum, i els temes, "excepte els dos últims", tenen a veure amb "la relació de parella i la ruptura", incloent-hi soliloquis sobre un episodi de traïció manifesta com el d’Enganyar-te, el nou senzill. "Una crònica de la infidelitat. El que m’agrada, però, és que hi ha una tragèdia que viu en l’engany, i això és un punt de vista més o menys nou, em sembla", afirma Carandell, que és qui dona resposta a la majoria de les preguntes. És una cançó molt melòdica, tot i que culmina amb un solo desfermat només del saxofonista Lluc Valverde, que protagonitza el vídeo. "Ens va costar, perquè la vam fer com si fos un tema de Jeanette, i després el Pau [Esteve, el teclista] la va portar cap a una balada a l’estil de Luis Miguel".

És un disc que gira al voltant d’"històries que poden passar ara i aquí", mirant de mantenir a ratlla el drama. Conté peces rockeres com El teu amor o Creure, pensades per al directe, però l’àlbum es distingeix pel fet d’endinsar-se en territoris més serens. "El nostre repte era aconseguir fer alguna cançó que no fos rock i que la poguéssim defensar en el concert sense patir", diu Carandell. "Ens ha costat fer balades i portar-les al directe, perquè sempre se’ns ha associat a passar-lo bé".

Sempre van tenir cert "complex" sobre això, afegeix Valverde. Hi ha escenes d’introspecció en Dos fills d’un destí (d’on procedeix el títol de l’àlbum) i Tal dia farà un any. Aquesta última reflecteix una sublimació del dylanisme de Carandell, i encadena sense complexos la successió d’acords de dos temes del trobador de Duluth: Simple twist of fate i True love tends to forget. "Com que és un disc per a adolescents que no saben qui és Bob Dylan, tant és", diu amb ironia Carandell. "Només se n’adonaran els crítics de premsa. Però no us sentiu pas estafats, ¿oi?".

¿Públic juvenil? Bé, la Ludwig Band, amb els seus referents rock clàssics, s’ha caracteritzat per apassionar audiències de mitjana edat (i amunt), ¿no? "En l’entrevista anterior ens han dit que érem un grup adult i jo m’he enfadat. He tirat un vas a terra", indica Carandell. "Però en els nostres concerts reunim famílies que feia temps que no es parlaven".

Fans de la Mushkaa

Notícies relacionades

Sarandon i el costat correcte de la història

Bryan Adams, Rick Astley i Amaia, al Festival de Cap Roig

Les dues últimes cançons representen "un epíleg feliç", diu Carandell. Xavier, el tècnic de so és una ofrena al seu dissenyador de so, Xavier Miñarro, i en aquesta línia admirativa hi ha D’un concert de la Mushkaa, en què compten amb les cordes de la Filharmònica de Ciutat del Cap. "Un homenatge a la Mushkaa, sí. En soc molt fan. Ella és avui la gran personalitat de la música en català", afirma Carandell. Encara que la Mushkaa injecti paraules en castellà en els seus textos, no la veu lluny del seu registre literari. "Tots dos representem un català col·loquial".

Venen dies d’efervescència: el 27 de març obriran gira a La Mirona, de Salt (Strenes); l’endemà seran a la Telecogresca, al Fòrum, i encara els esperen els festivals Embassa’t, Vida, Ítaca, Canet Rock i Cruïlla.