‘Una imagen interior’: teoria de l’entotsolament

La primera funció a la sala Puigserver del Lliure va ser una mica accidentada, amb una aturada de 20 minuts per una fallada en la il·luminació. Una destralada a l’envoltant atmosfera, que és la millor carta de l’espectacle. L’aconsegueixen creuant il·luminació saturada i un disseny de so d’aire eixordador, a més d’una escenografia de telons plàstics visualment molt agressiva. De sobte, irrompen en escena unes petites escultures mòbils que semblen inspirades en els pertorbadors volums orgànics de Louise Bourgeois. El vellut oníric de David Lynch, seguit de l’ardor lluminós de Gaspar Noé: tot sembla pensat per remarcar l’artificialitat del conjunt, la mentida de base que tanca el dispositiu. 

Fantasmes muts

Notícies relacionades

L’advocat de Sixena demana embargar béns per valor de 150 milions al MNAC fins a la devolució de les pintures

L’èxit de ‘Ne Zha 2’ converteix l’animació xinesa en un motiu d’orgull nacional

Per compensar la densitat visual, el moviment dels personatges és mínim, fins i tot anecdòtic si ho comparem amb les brillants escenes de moviment col·lectiu de l’anterior ‘La plaza’. Deambulen els intèrprets com fantasmes muts, primer per un museu i després per un supermercat, i més tard es deixen arrossegar per un somni. Escenaris contemporanis basats en un estranyament físic que podria haver lluït més amb un treball de detall de l’expressió corporal. Amb tant desplegament tècnic, es troba a faltar una mica més de tècnica en els cossos. 

Finalment, com la resta de llenguatges en barreja, els textos projectats serpentegen, inquiets, buscant noves fronteres. L’escriptura de Pablo Gisbert s’aferra a la primera persona per assenyalar l’abisme entre la realitat i les ficcions que mediatitzen la vida contemporània. Meitat descripció reiterativa, meitat assaig situacionista, la narració navega sense rumb aparent per meandres discursius. Davant tanta intenció de profunditat, trobem a faltar la ironia gamberra d’obres com ‘La chica de la agencia de viajes...’, però qualsevol nostàlgia és temps perdut perquè El Conde de Torrefiel no travessa dues vegades el mateix riu.