Crítica de teatre
‘Una imagen interior’: teoria de l’entotsolament
La companyia El Conde de Torrefiel presenta al Festival Grec la seva obra més internacional abans de passejar-la per places tan importants com Avinyó i París

Amb permís de la dansa espasmòdica de La Veronal de Marcos Morau, el teatre postdramàtic de la companyia El Conde de Torrefiel ha suposat un dels revulsius més refrescants de l’escena catalana dels últims anys. La seva desconcertant juxtaposició de textos desafiadors, moviments quotidians resignificats i una plàstica magnètica marquen ja una influència visible en els joves creadors més heterodoxos. ‘Una imagen interior’ es presenta al Festival Grec com la conclusió a un llarg procés d’investigació sobre la veritat i la ficció. Encara produïda pels festivals ‘top’ d’Europa –en 15 dies es presentarà a Avinyó–, la nova creació no hipnotitza tant com ens hauria agradat.
La primera funció a la sala Puigserver del Lliure va ser una mica accidentada, amb una aturada de 20 minuts per una fallada en la il·luminació. Una destralada a l’envoltant atmosfera, que és la millor carta de l’espectacle. L’aconsegueixen creuant il·luminació saturada i un disseny de so d’aire eixordador, a més d’una escenografia de telons plàstics visualment molt agressiva. De sobte, irrompen en escena unes petites escultures mòbils que semblen inspirades en els pertorbadors volums orgànics de Louise Bourgeois. El vellut oníric de David Lynch, seguit de l’ardor lluminós de Gaspar Noé: tot sembla pensat per remarcar l’artificialitat del conjunt, la mentida de base que tanca el dispositiu.
Fantasmes muts
Notícies relacionadesPer compensar la densitat visual, el moviment dels personatges és mínim, fins i tot anecdòtic si ho comparem amb les brillants escenes de moviment col·lectiu de l’anterior ‘La plaza’. Deambulen els intèrprets com fantasmes muts, primer per un museu i després per un supermercat, i més tard es deixen arrossegar per un somni. Escenaris contemporanis basats en un estranyament físic que podria haver lluït més amb un treball de detall de l’expressió corporal. Amb tant desplegament tècnic, es troba a faltar una mica més de tècnica en els cossos.
Finalment, com la resta de llenguatges en barreja, els textos projectats serpentegen, inquiets, buscant noves fronteres. L’escriptura de Pablo Gisbert s’aferra a la primera persona per assenyalar l’abisme entre la realitat i les ficcions que mediatitzen la vida contemporània. Meitat descripció reiterativa, meitat assaig situacionista, la narració navega sense rumb aparent per meandres discursius. Davant tanta intenció de profunditat, trobem a faltar la ironia gamberra d’obres com ‘La chica de la agencia de viajes...’, però qualsevol nostàlgia és temps perdut perquè El Conde de Torrefiel no travessa dues vegades el mateix riu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Drets laborals Renúncies per venjança: la tendència que més temen les empreses
- Pablo Gil, economista: "Això és el que has de fer per invertir si guanyes 1.000 euros al mes"
- Cas Koldo L’Anaís, la «model» que va intentar amagar un disc dur d’Ábalos a la Guàrdia Civil: «Som amics. Amistat pura i dura»
- "Posa’t faldilla i et posaré un 7"
- Educació a Catalunya Els campus d'estiu universitaris per a estudiants d'ESO es multipliquen a Catalunya
- Corrupció La UCO entra a Ferraz per agafar l'email de Santos Cerdán
- Alejandro Sanz i Ivet Playà: no és amor, és poder
- Justícia europea L’opinió de l’Advocat General sobre la retirada de la immunitat europarlamentària a Puigdemont s’ajorna sine die
- En una interlocutòria El jutge demana entrar a Ferraz i investigar expedients d’obres adjudicades per Adif i Carreteres
- Després de la caiguda de Santos Cerdán Sánchez i Illa es reuneixen a la Moncloa en plena crisi per la corrupció del PSOE