Estrena d’‘Elvis’

Coronel Parker: l’inflexible mànager que ni era coronel ni es deia Parker

  • L’home que durant 22 anys va controlar la carrera d’Elvis Presley era un immigrant il·legal nascut a Holanda que es va reinventar com a promotor d’artistes de música country

Coronel Parker: l’inflexible mànager que ni era coronel ni es deia Parker
4
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Es poden dir un munt de coses poc agradables sobre el Coronel Parker, l’inflexible mànager que va llançar Elvis Presley a la fama i va tutelar la seva carrera fins al final amb tracte animal, però ningú podrà acusar-lo mai d’haver interferit en les decisions musicals del seu famosíssim pupil. Només en una ocasió, el març de 1960, va traspassar la línia i li va suggerir que gravés una cançó en particular. Es tractava d’una balada que havia arribat a certa popularitat a finals dels anys 20 i que Parker considerava que podia tornar Elvis a dalt de tot de les llistes d’èxits després del seu pas per l’exèrcit. El cantant tenia molts dubtes sobre la seva capacitat de fer justícia a la cançó, així que, quan va arribar el moment de gravar-la, va demanar que s’apaguessin tots els llums de l’estudi i, en completa foscor, va començar a cantar: «Are you lonesome tonight...».

La majoria de les vegades, Thomas A. Parker sabia el que s’hi feia.

Un dels mites més comuns associats a la vida i la carrera d’Elvis Presley és el que presenta el Coronel Parker com un mercader sense escrúpols que, en el seu afany per explotar la gallina dels ous d’or, li va robar l’ànima al cantant i el va condemnar a una existència dissortada. És una tesi que el nou ‘biopic’ dirigit per Baz Luhrman secunda amb potser massa convicció. La realitat, tanmateix, sembla que ha sigut una mica diferent. O almenys així ho relata el crític i historiador Peter Guralnick, autor d’‘Último tren a Memphis’ i ‘Amores que matan’, els dos volums que conformen la biografia definitiva del fenomen de Tupelo.

Inventor de si mateix

Per començar, cal remarcar que quan els camins d’Elvis i el Coronel es van creuar el 1955, el primer era un prometedor jove cantant que amb prou feines era conegut més enllà de les fronteres de Tennessee i Mississippi, mentre que Parker ja havia convertit Eddy Arnold, un empleat d’una funerària que viatjava a les actuacions muntat en una mula, a l’estrella més rutilant de la música country del seu temps. Per tant, no és exagerat afirmar que va ser Coronel Tom Parker qui va inventar Elvis Presley. Tot i que per a això primer va haver d’inventar-se a si mateix.

Per començar, ni era coronel ni es deia Tom Parker. El seu nom real era Andreas Cornelis van Kuijk i havia nascut a la ciutat holandesa de Breda el 1909. Quan va morir el seu pare, que treballava en unes cavallerisses, va emigrar als Estats Units de forma il·legal en un barco de mercaderies, es va allistar a l’exèrcit (on va prendre bona nota del nom d’un dels seus oficials, el capità Thomas R. Parker), es va instal·lar a Florida, va treballar a les fires locals, va formar una família, va fundar un cementiri d’animals domèstics i va començar a col·laborar en tasques de promoció amb artistes de country com Gene Autry i Roy Acuff.

Per descomptat, aquesta no era la història que ell explicava. De fet, deia que procedia de Virgínia Occidental, que s’havia quedat orfe quan era petit (l’edat variava cada vegada que explicava la història) i que s’havia escapat per incorporar-se a un circ amb el qual havia arribat a Tampa. Era una versió creïble que, tanmateix, feia aigües cada vegada que, en un dels seus freqüents esclats d’ira, començava a dir paraules en un idioma que cap dels presents reconeixia.

Dedicació exclusiva

Notícies relacionades

Parker (allò de Coronel va ser una distinció honorífica que li va concedir el governador de Louisiana Jimmie Davis, a qui havia ajudat en la seva carrera com a cantant) es va distingir sempre per ser implacable a l’hora de negociar i per guardar una lleialtat absoluta als seus clients. Després d’aconseguir el control de la carrera d’Elvis Presley, li va dedicar 22 anys de la seva vida de manera exclusiva. Amb errors i amb encerts. És indubtable que algunes de les seves decisions –i alguns dels mètodes que feia servir per fer que aquestes es concretessin– pertanyien a una època passada del món de l’espectacle (una època que justament Elvis s’havia encarregat de dinamitar), però està igualment fora de dubte que sense la seva visió empresarial, la seva astúcia i la seva devoció gairebé paternal, el Rei mai hauria pogut aspirar al tron.

«En cert sentit –apunta Guralnick–, eren com una parella casada que durant un període considerable de temps es va professar amor, lleialtat i respecte, però que s’haurien d’haver separat abans. Cap al final de la vida de Presley, ja no era operativa cap de les regles que havien marcat la seva relació, però ni un ni l’altre van tenir el coratge d’abandonar». En qualsevol cas, la brillantor d’allò que van aconseguir junts no s’apagarà mai.