Patti Smith, un udol salvatge a Pedralbes

Patti Smith garanteix la tensió elèctrica allà on va, però això d’aquest dijous va estar un esglaó per sobre de l’habitual. Qui hauria dit dècades enrere que l’artista de Chicago arribaria a clavar-nos concerts de tal autoritat, nervi i qualitat vocal als 75. Però així va ser en aquesta nova visita, amb pòrtic de cadències jamaicanes al fil ambiental (Lee Scratch Perry) i palanca baptismal en el reggae-rock de ‘Redondo beach’. Als peus de la bateria de Jay Dee Daugherty, dues banderes d’Ucraïna i una d’Etiòpia.

Ofrena al públic

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Concert tocat per diatribes polítiques, poètic i salvatge, representant les essències d’un rock’n’roll urbà aliè a manierismes, amb els clàssics tersos (‘Dancing barefoot’, ‘Free money’) i diverses cites a la seva obra adulta, com aquest ‘Grateful’ entregat en ofrena a una audiència en tràngol, que va omplir el recinte en el seu format gran (3.400 assistents). Banda abassegadora, amb les severes sis cordes de Lenny Kaye i la roda de guitarres, baix i teclats a càrrec de Tony Shanahan i el fill de la cantant, Jackson Smith, al pare del qual, el llegendari Fred ‘Sonic’ Smith (MC5), va dedicar romànticament ella ‘Because the night’. Shanahan i Kaye van deixar que les seves cordes vocals descansessin i es van encarregar de retre honors a Hendrix (‘Stone free’) i The Stooges (‘I wanna be your dog’).

Banda superlativa i foc (¿etern?) a la figura central, sense importar-li citar dues vegades Dylan (‘The wicked messenger’, ‘One too many mornings’) i creant una escena de mística i paroxisme entorn de ‘Beneath the southern cros’ amb la seva declamació irada, acusant sirians, troians i corporacions, dient la cançó tant com cantant-la. I els trofeus finals, ‘Pissing in a river’, ‘Gloria’ i ‘People have the power’, estrenyent llaços elèctrics amb el públic, mentre ella llançava escopinades a terra, vella sacerdotessa punk, convidant-nos a imaginar com dimonis serà, un dia o un altre, un món sense Patti Smith.