‘Un tal Cangrejo’, de Guillermo Aguirre: crònica d’una terra erma

Però no es tracta només de com una sèrie de personatges –Crangrejo, Beni el Gato, el Persa, Jotacé, Tarado o Churro, Sara i Sabrina– forgen el seu destí, amb les seves regles, mirant de tirar endavant en un món en què els déus i els pares han abandonat qualsevol funció i en què brilla la violència de la delinqüència i el sexe furtiu. No. O no només. Perquè ‘Un tal Cangrejo’, farcida de ràpids i eficaços diàlegs escrits amb un llenguatge nerviosíssim, resolutiu i violent fins que digui prou, és també la crònica d’una terra erma, l’edat de com cauen i s’aixequen tots els homes o de com aquests homes han passat per totes les edats. Per això el llibre es converteix, en realitat, en un fris narratiu més ampli que explica, sí, la vida i miracles –poc piadosos– d’un personatge central, Cangrejo, les picaresques peripècies del qual, conformades com si d’una novel·la de (de)formació es tractés, expliquen en un mirall invertit tota la història dels homes que al món han sigut. 

Dividida en tres parts –’Paraíso y tentación’, ‘Caída’ i ‘Promesa de redención’–, la novel·la converteix el Crangrejo en un personatge de ficció que «va saber que madurar no era canviar per dins sinó fer-se veure per fora» i que «als setze llargs ideals i necessitat van de bracet», i el dibuix imaginari del qual és un ‘tour de force’ que és col·lectiu perquè és personal, ja que «la vida d’un home respon a la vida de la història sencera; hi ha la seva prehistòria en la falta de llenguatge, quan encara camina de quatre grapes; la infància té aquella ingenuïtat digna dels sorpresos druides, aquell repòs de Grècia i Roma, la intel·ligència sorprenent de les antigues civilitzacions. La seva adolescència coincideix amb l’obscurantisme medieval, la seva sang, la seva pesta, la seva falta d’intel·ligència. Després ve el renaixement de la joventut i les modernes i postmodernes preocupacions i estèrils filosofies de la maduresa.»

Notícies relacionades

La música puja i els preus també ho faran

La violinista compromesa

Poc importa la pregunta de si és biografia o ficció perquè el resultat és un text que fuig de les moralitats simplistes com de la pesta i que és de pes perquè ha sigut conjuminat a l’empara d’una bellesa inquietant, auspiciada i protegida pels esbirros d’una violència boja que sembla que no té parangó en un món que fa olor de derrota a tot arreu, un món «com una festa per descobrir en què ja mai podrien ser cavallers de llustre medieval, senadors romans de tribuna, comtes renaixentistes, mafiosos de categoria o grans empresaris de la nit; una festa en què només serien ells, amb la merda fins al coll enfilant-se constant per la parets de la ‘cutre’ rajola blanca d’aquest judici final que és la realitat mateixa».|