Crítica de teatre

‘Una teràpia integral’: recepta saborosa

Cristina Clemente i Marc Angelet troben el punt de cocció per a la nova comèdia de la Villarroel

L’abril del 2020, quan estàvem tancats, el consum de farina va pujar un 200%. En ple estat de xoc, ens vam posar a fer pa com una protecció cultural primària. Sobre aquesta connexió ironitza ‘Una teràpia integral’, nova comèdia del tàndem format per Cristina Clemente i Marc Angelet després de l’èxit de ‘Lapònia’ (2019). Si aquella tractava de la màgia, aquesta més recent s’ocupa de la fe cega, la creença en els gurus de les teràpies alternatives que s’aprofiten del malestar social per fer caixa amb tonteries supines.

L’acció se situa en un d’aquests cursets que serveixen per socialitzar fora de les xarxes socials, però un de certament car i exclusiu, només per a tres participants seleccionats entre una llarga llista d’aspirants. Toni Roca (Abel Folk) hi imparteix les seves teories suposadament visionàries: «Som el pa que fem», en les accions de pastar, reposar i enfornar es detecten i corregeixen totes les inseguretats i carències de l’individu. Pot semblar una mica absurd –parlem de fet d’una comèdia–, però l’argument se sosté perfectament gràcies a la imitació intel·ligent d’aquestes lògiques messiàniques i simplistes dels nous curanderos: la pompositat buida de Paulo Coelho xarrupada en tassa de Mr. Wonderful amb placebo homeopàtic de Josep Pàmies al seu interior.

Ritme, burla i conflictes

Notícies relacionades

Hi ha molt ofici en el text, sobretot de ritme en la dosificació dels conflictes i en el desenvolupament d’uns personatges ben dibuixats des dels seus respectius clixés de classe social alta. L’equilibri entre la identificació i el ridícul és molt fi. La direcció –que també corre a càrrec dels autors– aconsegueix una saborosa cocció per a tots els públics. El seu sabor no és pretensiós, però tampoc superficial, tot i que li falta una mica de pebre per no semblar tan condescendent amb el món de les teràpies miraculoses i els seus xamans.

En la contenció i malestar del seu personatge costa reconèixer Àngels Gonyalons, el dibuixa amb admirable entrega, lluny dels seus registres més habituals i amb una vis còmica remarcable. Roger Coma és el catalitzador de la trama amb la suma d’arquetips còmics, un ‘pijo’ addicte a qualsevol remei que l’allunyi del treball. Andrea Ros i la inseguretat del seu paper tenen molta veritat i recorregut, contrapunt afinat a la construcció física ben marcada d’Abel Folk, que transmet la seguretat viril i paternalista que sedueix la resta de personatges. Resulta fàcil agafar-los afecte, i en conseqüència es troba a faltar mossegar més fort sobre la nimietat dels seus problemes del primer món.