Graeme Macrae Burnet: trencant la quarta paret

 Macrae Burnet llegeix els cinc quaderns d’una tirada en un dia: els testimonis que s’hi narren són absorbents. Però li falta alguna prova que demostri que aquestes memòries són verídiques. ¿I si és tot una faula de Martin Grey? Tot i que, ben pensat, ¿quina importància té que la informació que contenen sigui verídica per crear una obra de ficció? D’una manera o una altra, l’escriptor escocès de novel·la negra es llança a l’escriptura de ‘Caso clínico’ amb les dades que té.

 Igual com passava a la seva primera novel·la ‘La desaparición de Adèle Bedeau’, descobrim de nou un plantejament de nines russes en el qual el lector ha d’acceptar el joc per tal d’endinsar-se en la narració. Si la informació abocada en el pròleg és certa o no, és irrellevant per a la lectura d’aquest llibre. Tot i que bé és cert que no ens desprendrem del dubte constant sobre si el que estem llegint va ocórrer en realitat, i per això mantindrem intensament l’interès per la trama.

 Rebeca Smyth –amb i grega com bé es dedica a puntualitzar cada vegada que es presenta– és un personatge de ficció creat per l’autora dels diaris que Macrae Burnet transcriu aquí. Desconeixem qui s’amaga darrere d’aquest sobrenom, tot i que coneixem alguns dels motius de l’elecció –Daphne du Maurier i la seva novel·la ‘Rebeca’ són anomenats i a més resulten més que evidents–. La Rebeca escull un nom diferent del seu per assistir a la consulta de Braithwaite. Vol comprendre les raons que van impulsar la seva germana a suïcidar-se tirant-se a les vies del tren després d’algunes sessions amb el psicoterapeuta. Està convençuda que va ser coaccionada o suggestionada, ja que la Verónica no era el tipus de dona que acabaria amb la seva vida.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

 La història en primera persona de la Rebeca serà alternada amb la biografia en tercera de Collins Braithwaite. D’aquesta manera, es busca contrarestar el recurs del narrador poc fiable perquè el dubte sobre el personatge de la Rebeca és constant. Ella mira de crear una personalitat allunyada de la seva, molt més despreocupada, desimbolta i atrevida. No obstant, en les sessions amb Braithwaite es colen una vegada i una altra records reals de la seva infància. ¿O també són fruit de la seva imaginació? ¿Un psicoterapeuta hauria de percebre aquests enganys, o el seu diagnòstic ha de fiar-se de la imatge que projectem? Tot això serveix perquè qüestionem, encara més, la ficció dins de la ficció. L’autor tensa els límits de l’engany fins a fer-nos dubtar a cada pàgina i demoleix la quarta paret: trenca el pacte ficcional i ens mostra els fils de la marioneta. Aquells que disfrutin dels jocs metaliteraris trobaran en aquesta obra un divertiment apassionant. Però si no vols que el teu statu quo pugui ser qüestionat, no t’acostis a aquest llibre.