Marta Mathéu i el seu cant lluminós al Palau

La soprano Marta Mathéu, al costat del pianista Francisco Poyato, van oferir al Palau un recital amb obres de Schumann –una selecció del seu cicle ‘Myrten, Op. 25’–, Toldrà i Montsalvatge en un recorregut que saltava del romanticisme al noucentisme de Carner i a l’antillanisme.

Notícies relacionades

Comèdia popular

L’any de Rosalía (de nou)

La veu de Mathéu, flexible i poderosa, va brillar en les peces seleccionades i va trobar en el piano de Poyato un còmplice atent. ‘Widmung’, la primera de les cançons de Schumann, marca aquest viatge per l’amor fratern compost per 26 poemes de Rückert, Goethe, Mosen, Heine, Byron, Moore i Burns escrit després de l’‘Op 24’, –els nou ‘lieds’ del ‘Liederkreis’– i que l’autor va regalar a la seva dona per al seu aniversari. Schumann indica que s’ha d’interpretar vivament i ferventment, elements presents en aquesta arrencada que va mostrar una Mathéu de perfecte domini de l’idioma i de l’estil, tot i que es va apreciar també la seva intenció de contenir-se. Tot va estar molt matisat i potser va faltar una mica de transparència en els ornaments, per exemple en el ‘Lied der Suleika’, contrastant correctament el melancòlic ‘Mein Herz ist schwer’ amb ‘Was will die einsame Träne?’ que exigeix un profund sentiment.

Molt més solta se li va veure a la soprano amb les ‘Cinc cançons negres’ de Montsalvatge que Mathéu va desgranar acariciant-les i disfrutant-les, tot i que no tant com ‘Els albercocs i les petites collidores’ d’Eduard Toldrà, que els dos intèrprets van deixar per al final. En aquestes cinc delicioses cançons, com amb els ‘lieds’ de Schumann, cant i piano competeixen per la preeminència de les línies melòdiques creant un equilibri perfecte: si el seu pianisme és sublim, també ho són les seves cançons, i aquest n’és un exemple perquè tant Poyato com Mathéu s’hi lluïssin.