‘Top Gun: Maverick’: mirant als 80 sense ira (ni complexos)

Cada espectador i espectadora té la ‘seva’ relació personal amb determinades pel·lícules que, per diferents motius, han marcat diferents generacions. En el context del cine nord-americà dels 80, tan exitós i qüestionable alhora com la producció realitzada en els 70 –des de fa anys més de moda– o la dels 90, hi ha almenys un parell de generacions que tenen com a emblema ‘Els Goonies’, un d’aquests films que, segons com t’agafi, es converteix en una revelació o l’ignores per complet. Una cosa similar passa amb un altre pilar comercial d’aquell decenni de grans èxits, ‘Top Gun’ que a més de connectar amb bona part de les platees, ha gaudit amb el pas del temps de dos valors afegits. Un, d’inqüestionable, és el seu protagonista, Tom Cruise, que és capaç de tornar al personatge de Maverick com si físicament i anímicament no hagués passat el temps. L’altre és el seu director, Tony Scott, mort fa nou anys i convertit en curiós cas de cineasta comercial de culte.

Notícies relacionades

Duki, un diable generós amb les claus del Sant Jordi

El comte de Montecristo

En els 80 s’odiava o s’idolatraven films com ‘Top Gun, ‘Cocktail’ i Oficial i cavaller. Els dos primers amb Cruise. El tercer amb Gere. Actors que, amb registres i propostes diferents, aguanten bé el tipus. Han passat ni més ni menys que 35 anys des que es va estenar el primer ‘Top Gun i ara, veient la seva continuació, ‘Top Gun: Maverick’, res sembla haver canviat. Només hi ha Cruise i, en un petit i en el fons dolorós paper, Val Kilmer, el personatge del qual té el mateix càncer de laringe que pateix l’actor. Ni Kelly McGillis ni Meg Ryan hi són per seguir-li el ritme a un Cruise que ja ha firmat uns quants pactes amb el diable fins a convertir-se en el modern Faust de Hollywood. Així que s’hi incorpora Jennifer Connelly, a un paper molt de posar i treure, i, sobretot, el fill del camarada mort de Maverick, encarnat per Miles Teller.

Prodigi tècnic

¿Relleu generacional en l’actual ‘star-system’? Ni de bon tros: Cruise mana sobre Teller i controla tots els ressorts d’una pel·lícula que juga obertament a la nostàlgia –de la història original i d’una manera de concebre el cine de gran aparell– i una tamisada virilitat, alhora que, en una altra declaració de principis del Cruise productor, imprimeix gran fisiciat a les seqüències d’acció. Els vols dels avions entre muntanyes abruptes són tècnicament prodigiosos. Després, quan Maverick s’enfunda el seu lluent vestit militar, el cine de consum nord-americà sembla mirar tres dècades i mitja cap enrere, sense ira. Cruise és avui l’únic actor hollywoodià que té capacitat per fer perviure el mite.