D’A Film Festival
L’últim transfomista del Barri Xino
‘Cantando en las azoteas’ barreja document i ficció al voltant de Gilda Love, representant d’una forma de vida del Raval que s’acaba.
Enric Ribes va realitzar el 2017 ‘Cantando en las azoteas’, un curt, o micropeça com prefereix definir-ho ell, al voltant de Gilda Love, un dels últims transformistes del Barri Xino de Barcelona. El títol està extret de l’última estrofa de ‘Canción del mariquita’ de Federico García Lorca. Ribes i Love es van fer amics. El curt era «un homenatge a la Gilda, a la seva experiència vital. El vaig rodar amb una càmera Bolex, amb pel·lícula de 16 mm caducada», ens explica el director.
La mateixa sensació analògica té el llarg que, amb el mateix títol, Ribes va començar a rodar en plena pandèmia, a finals del 2020, i que s’acaba de presentar al festival D’A. Pel mig, va realitzar ‘Greykey’ (2019), un documental sobre l’únic presoner negre del camp de Mauthausen, el combatent republicà Carlos Greykey.
‘Cantando en las azoteas’ no és exactament un documental. Apel·la al caràcter híbrid per mostrar una realitat i alhora inventar una ficció. La pel·lícula, que barreja els dos conceptes fins a fer-los indivisibles, va néixer amb la idea de «passar el temps amb una persona especial i construir la història d’un ‘drag-queen’ de la vella escola del Raval, una persona passada de voltes amb un gran cor».
El film podria haver sigut diferent si la Gilda no hagués perdut el pis on va viure durant dècades. Ribes explica que «m’hagués agradat anar a casa seva, però vam haver de fer un rodatge de ficció per aconseguir un film documental. D’aquest estil de vida avui queda la Gilda i poca cosa més».
La realitat pura
Les referències visuals han sigut més fotogràfiques que cinematogràfiques. La foto és d’Anna Franquesa, catalana establerta als Estats Units que acaba de fer la fotografia d’‘Expats’, l’última sèrie de Nicole Kidman. Però sí que hi ha una petita picada d’ullet cinematogràfica amb l’aparició d’un personatge d’‘En construcció’, la pel·lícula de José Luis Guerín que va mostrar l’inici del canvi al Raval.
Notícies relacionades«Mai li vaig passar cap guió a la Gilda. Ens anàvem trobant per capturar la realitat pura», comenta Ribes sobre el mètode de treball. El film es va rodar en una casa que queia a trossos a què van donar un aire crepuscular. Les capes de so –del veïnat, les obres, la música àrab– són fonamentals per entendre la vida al Raval.
Ribes combina material d’arxiu i actuacions gravades a la Bodega Bohemia. «Ella va perdre totes les seves coses, incloses les fotos, quan va deixar el pis. Afortunadament, les havíem escanejat. Aquest material ha sigut imprescindible, així com el que he trobat per internet». La Gilda viu ara en uns pisos socials fets amb contenidors portuaris al final de la Rambla. «Va quedar molt impactat quan va veure la pel·lícula per primera vegada», afirma el director.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Innovació residencial Així és la casa de dues plantes d’Amazon: una llar amb tot inclòs i per menys de 25.000 euros
- Alerta INUNCAT La pluja torrencial colpeja el Vallès, el Maresme i el Barcelonès i deixa calamarsa i riuades en diversos municipis
- Un clàssic "Autèntiques i picants": el bar de Rubí aclamat per les seves patates braves
- Entrevista Jordi González: «Després d’aquesta malaltia que gairebé acaba amb mi si faig alguna cosa és perquè em surt del cor»
- Dia mundial Borja Suberviola, metge intensivista: «Als hospitals cada vegada veiem més infeccions que acaben en sèpsia»