Mariola Membrives, faraona del flamenc i l’avantguarda a ‘La Babilonia’

Després de fer severes piruetes entre la cançó popular i el jazz d’avantguarda (‘La llorona’, 2015) i aliar-se amb la guitarra cubista de Marc Ribot a la salut de les velles tonades (‘Lorca, Spanish songs’, 2019), Mariola Membrives ens sorprèn amb un salt mortal. ‘La Babilonia’ impressiona des del títol rotund, la portada de ciència-ficció i la textura alambinada: gairebé una hora de música plena amb ‘cante’ flamenc, inclements trànsits estilístics i un relat amb fons feminista teixit a través de claus mitològiques mesopotàmiques.

Agafem aire. ‘La Babilonia’ és aquí per absorbir tota la nostra atenció amb la seva història alliberadora, reflex d’una memòria antiga, que comença a serpentejar amb el gemec despullat de ‘La cantaora’, calma ‘jonda’ prèvia a la tempesta. Una remota veu de la consciència es manifesta tot seguit, en plural, a ‘La guardiana’, galopant sobre un ritme ‘funky’ amb pol·lució electrònica i un trombó ‘free’: «‘No hemos venido a acariciarte / No hemos venido a ponernos debajo de tu cuerpo de machote / y a gemir y a gemir hasta que sientas que eres alguien’», canta una Membrives desdoblada. I l’advertència: «‘Todo tu poder será tu cárcel’».

Crònica de l’atropellament

‘La Babilonia’ és un àlbum d’enutjat pols justicier, fet tanmateix de bellesa poètica i amor a la vida, amb qui aquesta artista nascuda a Andújar (Jaén), criada a Còrdova i formada a la barcelonina Esmuc, passa comptes amb els seus fantasmes (l’abús, la imposició de límits). Es lliura a una música emancipada de pautes genèriques, amb dissonants guitarres art-rock i cortines de ‘spoken word’, capes de boira electrònica i sentides desviacions líriques amb el violí a la mà.

Desenvolupada com autora (firma tot el material amb dues excepcions: ‘Moonchild’, de King Crimson, i la popular grega ‘Álamo’), i ben assistida, en primer terme, pel mutant guitarrista (i productor) Javier Pedreira, desplega una història convulsa, travada amb cites a la cultura sumèria. De Tiamat, «la primera femella», als preceptes del codi d’Hammurabi, com la «Llei 132» segons la qual «si a la dona d’un home se l’assenyala amb el dit, ella, tot i que no l’hagin enxampat al llit amb un altre home, s’haurà de llançar al riu diví per petició del seu marit».

Tot aquest asfixiant llegat de civilitzacions desfila per l’àlbum (per ara en ‘streaming’; el format físic, un disc doble, s’ajorna per retards de fabricació, habituals aquests dies) acompanyant-nos per passatges fantasmals i somiadors, pessics de rock i jazz amb l’aleteig de les ‘palmas’, fins arribar a la calma sensual d’‘El lecho’, després de la gran crema. Al mig, la veu de Membrives, indomable i perfeccionista, que fa uns anys va retre honors a l’‘Omega’, de Morente, i que ara albira nous horitzons per continuar estenent l’art flamenc. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

Tot i que el ‘single’ ‘Goodbye Mr. Blue’ és parent pròxim del clàssic ‘Everybody’s talkin’, el to general del cinquè elapé en solitari de Josh Tillman està més a prop de l’àlbum de Nilsson ‘A little touch of Schmilsson in the night’, amb el seu sumptuós acompanyament orquestral, el seu aire teatral i la seva evocació fantasmagòrica d’un paisatge hollywoodià en blanc i negre d’ampolles buides, cendrers plens i taques de xampany a l’alfombra persa. Escapisme inquietant però captivador. Rafael Tapounet

De la tenebra pandèmica surt un dels àlbums més captivadors de Joey Burns i John Convertino, que fan brillar la seva sonoritat mestissa avivant el colorisme del sud amb el seu encanteri del desert. Cançons que expressen un exotisme teatral valent-se de la cúmbia i el son cubà, fent anar guitarres amb wah-wah i metalls vertiginosos, i revivint les seves amistats amb Gaby Moreno i Jairo Zavala (Depedro). D’això, de celebrar les afinitats, va aquesta obra rejovenidora del grup d’Arizona. J. B.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Era el pianista de l’enyorat Roy Hargrove, o sigui que les seves credencials com a ‘jazzman’ amb swing són immillorables. Però aquí Clayton toca altres tecles: música espaiosa, evocadora, feta amb el mínim, a estones en solitari, altres amb l’ajuda del bateria Justin Brown i el seu pare, el sublim contrabaixista John Clayton. El duo amb Charles Lloyd toca la fibra, i la versió de ‘Damunt de tu només les flors’, de Frederic Mompou, amb la veu de la portuguesa MARO, clava l’estocada més profunda. Molta pau. Roger Roca

El duo de la Florida (L’Hospitalet) s’ha ajuntat per fer un EP que és ple d’estil i estils. Només sis cançons amb què demostren de sobres la seva destresa en el ‘cara a cara’, desafiant els seus rivals en bases de drill, o mostrant una versió no tan coneguda de tots dos, l’encaramel·lada. Però, sobretot, aquest EP és amistat, un capítol que parla del creixement que han tingut els dos genials artistes. Des de l’autenticitat i també, és clar, del talent. Ignasi Fortuny